Sí. Fa quatre anys la meva dona, l'Àngela Benítez, amb qui vaig viure 47 anys de felicitat total, va morir de càncer. Em vaig quedar sol, cosa que m'aterra. En no tenir fills la soledat era molt més dura de suportar.

Més que conèixer ens vam retrobar. Jo havia conegut la Rosa Gene feia anys perquè tots dos som persones molt actives i fa molt que, cadascú pel seu cantó, fem tasques de voluntariat. Després de la mort de la meva dona ens van tornar a trobar.

Sí, perquè demostra una manera de ser. Fixa't que jo faig de voluntari des de fa més de vint anys perquè als 53 em van diagnosticar un càncer terminal i quan me'n vaig sortir vaig decidir que dedicaria la resta de la meva vida a fer coses pels altres. I mira!

Ella era vídua de feia catorze anys. Però ella, a diferència de mi, sí que tenia fills.

La posició dels seus fills em feia molta por, però jo vaig tenir clara una cosa i li vaig dir: “Rosa, si els teus fills no m'accepten jo no vull seguir amb aquesta relació.”

Perquè ella ja en tenia, de família, i jo no era ningú per trencar aquella relació. Ells són sang de la seva sang i jo no m'hi volia ficar.

Doncs va anar que els seus fills em van acceptar de seguida... Jo penso que al principi tenien gelosia i tot, perquè em vaig endur la mare, però de manera molt ràpida vam congeniar i ara sembla que tota la vida haguem estat tots junts.

Ens sentim molt bé junts. Sí, com si fos un pare, encara que no ho sigui. Ens avenim molt amb els fills de la Rosa i amb els seus néts.

Va ser una conseqüència de sentir-nos tan a gust l'un amb l'altre. Vam pensar... per què has d'estar tu sola a casa teva i jo sol a casa meva? I ella va decidir venir a casa meva, a Arbúcies.

Ho sé. Pensa que la mentalitat de la gent de la nostra edat malauradament encara es regeix per patrons d'una altra època. Vosaltres els joves ho veieu tot molt diferent i no funcioneu sota els mateixos paràmetres. Per vosaltres formar una nova parella és una cosa normal, però la gent de la meva edat encara no ho té assimilat. Ara comença a assimilar-se i la veritat és que la mentalitat comença a canviar, però cal trencar moltes barreres encara.

Sé segur que abans de morir va dir a la seva millor amiga: “Mira que en Josep busqui una altra parella.” Això diu molt d'ella. Diu, en primer lloc, que m'estimava molt, perquè sabia perfectament que jo no sabria estar-me sol.

Jo en tinc 74. Ella, 71.