Si em permeteu el símil bèl·lic, els defensors de la cosa pública s'hi troben ara mateix acorralats, acaçats en una estreta franja de terreny, delmats i sense subministres. La batalla ideològica portava molt de temps perdent-se, però la crisi, o més aviat un dels efectes de la crisi, la necessitat de controlar el deute públic, està tenint uns efectes devastadors, l'aliat que necessitava el discurs dominant per acabar d'anihilar la poc articulada discrepància.

En part, deixem-ho clar, perquè les estratègies de defensa del sistema públic tampoc no han estat encertades i han contribuït a perdre part del favor de l'opinió pública. Políticament, la majoria de socialdemocràcies europees han cedit el protagonisme al discurs del rival: en acceptar l'entrada de gestió i capital privats s'acceptava implícitament que el sistema públic no funcionava bé i calia canviar-lo. Cert que ha ajudat un electorat cada vegada més alié a disquisicions ideològiques, o més pragmàtic, o més desclassat, o tot plegat.

Però això també explica la decadència socialista: en cas de dubte, millor la pota negra liberal que els succedanis. Mentre, a l'esquerra de la socialdemocràcia no ha hagut talent per introduir en el debat un argumentari potent que anara més enllà de la defensa “per se” dels serveis públics i el seu caràcter redistributiu.

El funcionariat, a més, ha sofert les conseqüències dels canvis de paradigma social i la manca de pedagogia. En la mesura que molt àmplies capes de la població sofrien la precarització laboral, anava creixent el menyspreu (o l'enveja) entre la societat envers uns funcionaris amb sous més o menys dignes, horaris més o menys decents i, sobretot, sense l'espassa de Damocles al coll de poder perdre el treball. El període d'expansió immobiliària va esmorteir el conflicte, però la crisi ha posat en evidència la dualitat del mercat laboral i, d'alguna forma, el greuge comparatiu. I l'escassa capacitat dels sindicats de poder articular una defensa dels treballadors més exposats generà la sensació que les centrals s'atrinxeraven en el sector públic i les grans empreses. Tota la culpa no és dels sindicats, però la percepció social és de pinzell gros.

La gran paradoxa és que, durant dècades, els pares empentaven la prole cap al sistema públic, cercant la seguretat que havien conegut i que ja no proporcionava el sector privat. I això, s'ha de dir, ha generat milers de funcionaris sense vocació ni ganes, cavalls de Troia en el sistema, paràsits, gent que no s'ho ha cregut mai. La dreta, a més, ha tallacircuitat el sistema públic transvasant recursos a la sanitat i l'educació privades sense renunciar al mateix temps a introduir els seus peons en la xarxa pública. La desafecció dels governs liberals ha provocat el deteriorament de l'atenció pública, però l'esquerra política i sindical ha caigut en un parany irresoluble: en denunciar aquest deteriorament ha sembrat la percepció que les coses eren una mica pitjors del que eren i, segurament, ha empentat la gent a l'educació privada i concertada. Una trampa diabòlica, tan maquiavèl·lica que no sembla conscient, que ho és.

Tots aquells factors, i alguns més, expliquen que els defensors dels serveis públics no vagen a tindre una gran complicitat social a l'hora de defensar-se de les retallades presents i futures. I això, davant l'actual ofensiva, és un problema terrorífic. El personal està receptiu als retalls perquè estima que la pel·lícula va ara de què se sacrifiquen “també” els funcionaris públics, que ja els toca. I va a ser difícil explicar que és una qüestió d'equitat i de prioritats, que el futur que s'albira ja existeix i té el símbol de les barres i estrelles: milions de persones sense cobertura sanitària, o pagada, o insuficient, diferències cada vegada més marcades entre desarrapats i afortunats, un sistema educatiu nefand per la base i excels en la cúpula. Va a ser complicadíssim combatre la idea que “sobren funcionaris”, sense distinció entre personal endollat, que hi ha a cabassos, i funcionaris de carrera. O el mantra que l'estat del benestar és inviable perquè s'abusa de les prestacions i no hi ha diners. Sí que hi ha, però els impostos estan irremeiablement estigmatitzats i la picaresca és un sistema dintre del sistema. I encara ha de petar la qüestió immigratòria. S'acosten temps molt obscurs. (sotalacreueta.blogspot.com)