El 75% dels perceptors del PIRMI fa menys de dos anys que el cobren
Més de 23.000 persones que reben la renda mínima d'inserció formen part del col·lectiu de nous pobres víctimes de la crisi
Uns 3.000 expedients superen els cinc anys, que a partir d'ara és el període màxim per poder cobrar
La gran majoria de persones que en aquests moments reben la renda mínima d'inserció (RMI) fa menys de dos anys que la cobren. Aquesta prestació de menys de 500 euros de mitjana per a les persones sense recursos que han de fer un procés de reinserció social i laboral s'ha convertit en un calaix de sastre
de les víctimes de la crisi que han quedat sense feina. L'anàlisi de les dades
ho certifica: el 75% dels 31.000 beneficiaris fa
com a molt dos anys que
la reben, un període que coincideix amb el de més destrucció de llocs de
treball i també amb el
període en què més persones han esgotat fins i tot
la prestació de l'atur.
Segons dades del Departament de Benestar Social i Família, amb una base de 31.000 expedients vigents de renda mínima, hi ha quatre casos de persones que fa més de vint anys que la reben; 820 (el 2,6% del total), entre deu i vint anys; gairebé 2.000 (6,4%) estan entre cinc i deu, i una mica més de 5.000 (16,3%), entre dos i cinc. La franja més àmplia, per tant, la formen uns 23.000 expedients que estan per sota dels dos anys.
Nivell de cronificació
Un dels arguments amb els quals el govern ha fonamentat la necessitat de reformular la RMI –coneguda com a PIRMI– i endurir-ne els requisits d'accés ha estat evitar que la prestació s'eternitzi i es cronifiqui. El decret aprovat a l'agost no només exigeix dos anys de residència continuada a Catalunya per cobrar-la, sinó que limita a 60 mensualitats el cobrament, mentre que abans no hi havia cap límit temporal si no canviava la situació econòmica i social del perceptor.
Un estudi de l'Institut Català d'Avaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua) publicat l'any passat destacava que el 40% de perceptors ho eren menys de dos anys; prop del 35%, entre dos i cinc, i el 25% superaven els sis. Les variables associades a més temps de permanència són pertànyer a l'ètnia gitana, superar els 45 anys, tenir un baix nivell formatiu i patir malalties cròniques o trastorns mentals. Aquestes eren dades d'abans que la crisi econòmica i laboral fes créixer de manera alarmant el nombre de famílies abocades al PIRMI com a últim recurs.
Un altre moviment interessant que es veu en l'estudi és que entre els anys 1998 i 2003 hi va haver un 6% de beneficiaris que havien sortit del programa, però al cap d'un temps van perdre la feina i hi van tornar. Són dades que va recordar dimarts el director d'Insercoop i vicepresident d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS), Xavier Orteu, al Parlament per defensar el paper del PIRMI “perquè molta gent no caigui en un procés més greu d'exclusió” i per reclamar una renda mínima garantida que no deixi ningú a la cuneta. El director d'Arrels, Salvador Busquets, va explicar que una persona que viu al carrer surt un 35% més cara que si té la RMI i és acompanyada per una entitat.
Viatge al país del blanc i negre, al terrat de la Colometa
jordi panyellaUn episodi recent de la sèrie de televisió La sagrada família (TV3) va tenir com a argument la repercussió de la crisi en l'economia familiar. Per accentuar grotescament la gravetat de la situació i l'estat d'ànim dels membres d'aquesta esbojarrada família, es va fer servir un enginyós recurs tècnic per convertir les imatges de color en blanc i negre tirant a sèpia esmorteït, com si es tractés d'un drama social del neorealisme italià.
La situació resultava còmica, perquè els actors es miraven a si mateixos i es veien estranyament descolorits. Però segur que no ho era per a moltes llars que sintonitzaven el programa i en les quals la crisi ja fa temps que ha entrat i ha arrelat amb una força despietada.
Un país que es veu a si mateix en blanc i negre és un país que retrocedeix en el temps, projectat en un abisme aparentment sense fons. Fa pocs dies, les entitats que treballen donant suport a les persones que es troben en risc d'exclusió ja alertaven que s'està donant una forma de pobresa com la que es va conèixer en la postguerra. Víctimes d'aquesta situació de precarietat asseguren ara, en un testimoni esfereïdor que recull avui aquest diari, que han de sacrificar àpats perquè l'aliment no falti als seu fills.
És una declaració que transporta al cor de l'argument de la novel·la que millor va retratar la terrible situació de la postguerra: La plaça del Diamant. La protagonista, la Colometa, també deixava de menjar per poder péixer els fills.
