Trenquem una cadena de fracassos

Ara fa una setmana que el govern i les ONG que treballem a la Banya d'Àfrica vam convocar una reunió conjunta amb periodistes per explicar-los la feina feta, i debatre sobre la millor manera de mantenir l'interès en els mitjans de comunicació d'aquesta gran crisi humanitària. Fa una setmana no se'ns va passar pel cap que poguessin segrestar dues companyes i que això girés la truita de tal manera que el que no era noticiable dimarts, divendres ocupava les portades.

En aquest món global, la indiferència o la desconnexió ja no són opcions. A tothom que no s'hi dedica li deu semblar ben lògic que ens preocupin més les nostres compatriotes que els tretze milions de persones mortalment atrapades a la regió, però a nosaltres sempre ens sorprèn aquesta manera tan diferent de valorar les vides properes i les llunyanes. Montserrat Serra i Blanca Thiebaut, quan siguin alliberades, agrairan el que s'ha fet per elles, però segurament demanaran que no ens oblidem de tots els que l'endemà del seu alliberament continuaran atrapats entre la sequera i la guerra. Els dilemes ètics són consubstancials a les emergències per les dificultats de tot tipus que solen envoltar la intervenció i per la necessitat d'actuar ràpidament per salvar vides. Els dilemes són continus i gairebé sempre s'ha d'escollir entre dues opcions dolentes. Per això assistim amoïnats als debats tan artificials com superficials que s'estan aixecant sobre seguretat, professionalitat, rescats i tot un reguitzell de temes més

o menys tangencials a la feina de cooperació. És una irresponsabilitat només comprensible pel desconeixement

del que és veritablement aquesta feina.

Les grans emergències no donen alternativa als amateurs. La coordinació amb les autoritats locals (quan n'hi ha) o entre ONG amb la supervisió de l'ONU es fa seguint manuals internacionals d'actuació. No portar escorta no vol dir en cap cas no disposar de protocols estrictes de seguretat que, lamentablement, poden no ser suficients en una situació de risc. Metges Sense Fronteres tenen tot el nostre suport i no dubtem que faran les coses com s'han de fer perquè els avalen molts anys d'experiència.

Si algú troba en els cooperants blancs fàcils d'atacar no és perquè no portin escorta, sinó per una sèrie de fracassos en cadena. El fracàs de la comunitat internacional que no ha sabut facilitar un procés de pacificació i democratització de la zona. El fracàs de no tenir una política de suport als petits agricultors o una política regional d'aliments i molts altres factors, però, sobretot, el fracàs de no haver reaccionat fa mesos, quan ja se sabia que la situació era crítica i que els camps de refugiats es podien desbordar.

Ens cal el suport econòmic de la ciutadania i del govern per atendre els refugiats a la Banya d'Àfrica i continuarem demanant diners per a això, però, per trencar aquesta cadena de fracassos o evitar-ne de nous, ens cal sobretot que maduri la nostra consciència global per no cedir als xantatges de la por i la insolidaritat, i una nova visió del treball de cooperació que el consideri eina i motor d'aquesta consciència global. I ens cal que s'entengui i s'accepti que el treball de cooperació, per ser eficaç,

ha de ser sempre, en última instància, polític.