Del titular d'allà dalt hom podria deduir que aquest és el típic article cagafestes destinat a enterbolir la satisfacció general davant la priorització per part de la Unió Europea del Corredor Mediterrani. No ho és. O no ho és, en bona mesura. La decisió és una bona notícia perquè, per una vegada, trenca l'estructura radial dels sistemes de comunicació a Espanya i posa el País Valencià en algun mapa d'inversió amb trellat i sentit productiu. Però la forma en què s'ha acollit a casa nostra la notícia denota que continua viva una certa sacralització de les infraestructures, la visió que la construcció indiscriminada d'aeroports, ports, carreteres, ferrocarrils, nusos logístics o parcs industrials és positiva per se. Una convicció que ha conduit a l'absurda construcció d'aeroports buits, a línies d'AVE amb una dotzena de passatgers i a contenidors inservibles. Obres que responien a interessos polítics i no a previsions o planificacions serioses. Milions i milions d'euros llançats al clavegueram i que generen, al mateix temps, despeses milionàries en forma de manteniment.

En el cas del Corredor Mediterrani l'escepticisme no prové tant de l'esperit de l'obra com de la sensació que els poders polítics i econòmics pensen que les infraestructures són un motor en si mateix. La inversió durant el període de construcció és un dinamitzador econòmic (keynesianisme? horror, paren les obres!), però la rendibilitat posterior depén de molts factors. Ser zona de pas de mercaderies cap a Europa té valor, però sols s'haurà fet la meitat de la feina si el corredor no serveix també com a eixida a la producció pròpia. Sols l'anunci pot retenir empreses com la Ford, o fer-nos atractius per a unes altres multinacionals, però el nostre teixit econòmic necessita una forta reconversió per competir, generar activitats d'alt valor afegit, productes innovadors amb demanda externa. El Corredor, per ell mateix, no ens traurà de pobres. I, a més, existeix el dubte raonable que, com va passar amb l'alta velocitat, la brutal inversió es faça en detriment del manteniment de les línies convencionals. Si voleu, no fem apriorismes, però hi ha més qüestions a repensar.

Juan Roig, el propietari de Mercadona, reclamava aquesta setmana canviar la cultura del manà (es referia, com deia algú, al seu germà Fernando, organitzador d'una prova de Fórmula 1 regada generosament de diners públics?) per la de l'esforç i la presa de mesures valentes i impopulars. I ja sabem a què es refereix un gran empresari quan parla d'aquestes coses: li està llegint la lliçó a les classes treballadores. Però no hi ha la mateixa energia en criticar la cultura del pelotàs, l'enlluernament de milers d'empresaris valencians pels guanys fàcils de la rajola i la inversió en faràndula al mateix temps que abandonaven a la seua sort el teixit industrial. Mirar enrere és tan frustrant com inútil.

Canviem de perspectiva, doncs. Potser té raó Roig quan parla de la cultura de l'esforç. Potser per eixir d'aquesta crisi hauríem de guanyar menys diners, tindre menys serveis, treballar més i millor i, a més, millorar la nostra formació, tot i que siga empentats per la necessitat. I afegiríem que s'hauria de fomentar la cultura del coneixement, lliurar-lo de l'estigma de la suposada inutilitat, extirpar el càncer de l'anti-intel·lectualisme. Tothom, polítics, empresaris i assalariats poden fer millor les coses. Entrem en la modernitat ajornada per la cobdícia. I potser així fem rendibles infraestructures com el Corredor. Potser l'article hauria d'acabar ací, amb un to esperançat. Però costa no afegir l'epíleg que el Centre d'Investigació Príncep Felip (CIPF) va a reduir el seu planter en 108 persones i tancarà 13 de les 25 línies d'investigació. Així preparem el futur.

(sotalacreueta.blogspot.com)