Per què va decidir deixar-ho tot i marxar al Senegal?
És un sentiment que es remunta molt enrere. Recordo que tenia uns catorze anys i volia ser missioner. Més tard, vaig començar a col·laborar amb entitats i vaig participar en un projecte sobre el terreny al Brasil. En tornar, vaig reprendre la vida laboral, però em va quedar el cuquet de marxar un altre cop, però necessitava un projecte que em motivés.
Què el va motivar?
El 1994 vaig conèixer un capellà de la zona, vaig col·laborar amb ell. Em va fer veure que de petit projecte en petit projecte no s'anava enlloc. Feia falta una estructura que treballés a una escala més àmplia i coordinar finançaments més grans. El 1999 vaig marxar i vam fundar un centre de promoció de l'agricultura des del qual es coordinen molts projectes.
Quines dificultats s'ha trobat treballant sobre el terreny?
En arribar, la gent estava molt desencisada amb les promeses que els havien fet, però quan vam començar a treballar es va convertir i ens va donar suport. A més, al principi els òrgans estatals creien que el nostre centre buscava finançar la rebel·lió independentista de la regió de la Casamance, però ara ja s'han adonat de les nostres intencions.
La societat senegalesa entén que una persona ho deixi tot per dedicar-se a la cooperació?
Costa. Cal tenir en compte que treballem molt a prop de les zones turístiques de la costa i allà associen les persones blanques amb els negocis. Tot i això, considero que el meu nivell d'integració en la societat és molt bo.
Des del punt de vista personal, què ha après aquests anys de vida al Senegal?
Una de les qualitats que he après a desenvolupar ha estat la paciència. Jo sóc una persona força impulsiva i allà es mira tot des d'una perspectiva. També m'he adonat de la necessitat de saber escoltar. Estem fent cooperació i, per tant, estem al seu servei. No s'ha d'anar allà pensant que tens la solució als seus problemes.
Les ONG no escolten prou?
Per sort, i per l'experiència que he acumulat, m'adono que les organitzacions cada vegada treballen més segons les necessitats locals. El que passa és que els projectes acostumen a ser curts, de dos anys. Des del nord no es dóna prou temps perquè els projectes madurin. Els canvis de maneres de fer no es fan en dos anys. Cal molt més temps.
Fa falta més finançament, doncs?
No necessàriament. Per posar un exemple, no cal fer vuit hortes en un poble si després el terreny quedarà abandonat. Potser val més la pena fer-ne sis i fer un acompanyament més llarg. Però a la finançadora li interessa plantar la seva bandereta i prefereix multiplicar hortes que no pas multiplicar formació perquè després es faran les fotos.
Comentaris