La Mar Mesa, presidenta de l'Associació de Trasplantats Cardíacs de Catalunya, assegurava que quan li van anunciar que necessitava un trasplantament de cor va creure que de cap manera podia ser aquesta la solució a la seva malaltia. “Pensava que em moriria a la sala d'operacions, no creia en una altra vida.” 13 anys després, la Mar comentava:“Tinc una vida totalment autònoma, vaig al gimnàs, faig excursions, potser tardo més que la resta, però ho faig, i és el més important.”

Amb 23 anys li varen diagnosticar una miocardiopatia dilatada, que segons els metges, li podria haver causat una infecció viral com un refredat. Després d'un any i mig amb un tractament, la Mar va tornar a l'hospital en un estat molt greu, del qual només podia sortir-se'n amb un trasplantament immediat.

Antonio Tombas és president de l'Associació de Trasplantats de Ronyó ADER, i ha passat tres vegades per la sala d'operacions pel rebuig de dos dels ronyons que van trasplantar-li. A Catalunya s'han fet 579 trasplantaments de ronyó l'últim any, és de fet, l'òrgan més trasplantat. En el cas de l'Antonio, va ser a causa d'una insuficiència renal congènita provocada per una nefritis. El primer ronyó li van trasplantar l'any 84, després de tres anys i mig de diàlisi. “Mai m'havia sentit físicament tant bé com ara”, comentava, i és que aquest últim ronyó, trasplantat ara fa 3 anys, era de la seva mare, un donant viu, el que comporta que hi hagi més possibilitats d'adaptació al nou cos, aquest fet i l'avenç de la medicina fa que ara l'Antonio tingui una vida estable.

Al José Gabriel li van trasplantar fa gairebé dos mesos un fetge, els dies anteriors a l'operació tenia un estat físic molt deplorable. “Per a mi ha sigut una sorpresa, he millorat físicament i mentalment un 70% en només tres mesos”, puntualitzava.

I és que per molts malalts, tot i que l'anunci d'un òrgan disponible pot semblar la millor notícia, aquest és un moment d'incertesa i de molta por. “Els malalts s'acaben acostumant a la diàlisi, a viure amb un nivell de vida inferior, quan arriba el dia de l'operació apareix la por, però després s'adonen de com ha millorat la seva vida”, assegurava l'Antonio.

És en aquests casos i en el transcurs de tot el procés quan el suport de la família es fa imprescindible. “El camí de la malaltia sense la família és duríssim”, assegurava l'Antonio, i la Mar hi afegia: “Quan em van dir que m'havien de trasplantar vaig sentir moltíssima por, i vaig superar-ho gràcies al suport de la meva família, i a la confiança de la meva mare.”

Des de les associacions de trasplantats, com en les que participen la Mar o l'Antonio, ofereixen diverses activitats per ajudar les famílies i els malalts a afrontar aquesta situació. “Abans de tenir la malaltia gairebé no s'havia què era un trasplantament i el que més em va ajudar va ser parlar amb algú que havia viscut el mateix”, explicava la Mar, justificant la importància del treball d'aquestes entitats.