A l'hora anunciada per a la benedicció dels animals, només havia aconseguit distingir prop de l'església de Sant Andreu de Serinyà un gos que semblava abandonat, un de petit, tipus petaner, que saltironava d'una banda a l'altra lleugerament atordit, i un cadell de pastor alemany d'una energia tan desbordant, que els amos, tibant dificultosament la corretja, van haver de retirar de la plaça per l'escàndol que armava amb els seus lladrucs sense motiu aparent, com no fossin les corredisses de la mainada, els únics que semblaven exultants amb la idea d'esperar les cavallerisses a la intempèrie un matí glacial de gener. De cop, però, notícia: entre els veïns que es van congregant a la plaça, distingeixo un espècimen notable, una bèstia negra, enorme, lenta i peluda, que a primer cop d'ull em fa l'efecte d'una barreja impossible entre un ós del Pirineu i un gos piloter, no em feu concretar més. M'intriga tant, que acabo demanant a la noia que l'acompanya de quina raça es tracta, i m'aclareix que és un Terra Nova, mascle, de dos anys, i que a pesar del seu aspecte imponent són d'allò més pacífics: per foragitar els estranys no els surt més que un bup-bup inofensiu però que, procedint d'una tal còrpora, fa un cert efecte. “En veuràs uns quants, avui, perquè al poble hi tenim un criador”, m'informa, i efectivament, n'acabaré comptant fins a quatre, de manera que els Terra Nova perden aviat interès en favor, no cal dir-ho, dels carruatges i els cavalls, que finalment fan la seva aparició per un estret carreró. Hi ha uns quants renills, clapoteig de ferradures, roderes xerricant, algun trot d'exhibició, un ensurt amb un poltre llustrós que s'encabrita a mig revolt, i el somriure immarcescible de l'orgullós pendonista del Gremi de Carreters de Serinyà, vestit de gala i aferrat com a un bàcul diví al seu estendard. El mossèn, benèvol, els bateja tots ungint-los amb els gotims d'una branca de llorer. A molts dels genets, els saluda afectuosament pel nom. La festa de Sant Antoni Abat, que ahir també celebraven a Palamós, a l'Estartit, a Anglès, a Llagostera, als pobles petits és una celebració modèlica en la seva humilitat: pur veïnatge amorosit amb quatre bunyols i un porró de vi dolç enmig de bèsties extraordinàries.