JOAN ENRIC VIVES
ARQUEBISBE D'URGELL I COPRÍNCEP D'ANDORRA
“Els bisbes estem al costat del que vulgui el poble català”
“Hi ha d'haver una bona relació perquè hi tenim lligams estrets”
“És evident que el poble català no va ser respectat”
L'Església ha de ser la institució que, en aquest món volàtil on tot és fugaç, ens remeti als orígens i a la tradició
Hem d'educar els joves en la justícia i en la pau, en la discrepància enraonada, en la democràcia...
Ens costa explicar la doctrina perquè amb missatges curts es fa difícil donar argumentacions
Acaba de tornar de Terra Santa on bisbes de tot el món han donat suport als cristians.
Allà hi ha una situació d'església assetjada i en minoria que està en un lloc on sempre ha estat i que és el seu. Nosaltres, en la mesura que puguem, hem de pressionar perquè es respecti la postura internacional, que és que hi hagi un estat d'Israel i un estat palestí que es respectin mútuament i que preservin la democràcia i, per tant, entre altres coses, la llibertat religiosa. I hi afegim: s'ha de respectar que la ciutat santa de Jerusalem sigui santa tant per als jueus com per als musulmans i per als cristians.
A Occident el cristianisme està perdent fidels.
Al contrari. Molts pensadors s'han adonat, i així ho constaten, que creix l'interès per la dimensió religiosa. Però és cert que hi ha corrents ideològics i intel·lectuals que ja des del segle XIX han volgut eliminar o posar sota sospita aquesta dimensió religiosa. També els mitjans de comunicació tendeixen a silenciar-la i a parlar-ne només quan és negativa o destructiva. Ho hem de superar i valorar que la dimensió més humana és la religiosa i l'espiritual. També des de les institucions religioses, com diu el papa Benet XVI, hem de transmetre que treballem per la pau, la solidaritat i la construcció del bé comú. Les religions són un bé i part del bé comú que cal respectar i promoure.
El catolicisme no ha evolucionat amb la societat?
Això és un judici. Creiem que les esglésies transmeten una experiència i que és el lloc on trobar-la per a qui vulgui fer-ho. Joan XXIII deia que l'Església ha de ser com l'aigua que brolla enmig de la plaça, que tothom qui hi va l'ha de poder trobar. Per trobar aquesta font hi ha d'haver una institució que, tot i estar en perill de ser vista com a massa perpetuada i no tan canviant, sigui la que ens remeti als orígens i a la tradició. Aquest és també el servei que hem de fer les religions del món.
Volem trobar experiències originàries, fonamentals?
Fonamentals en el sentit de fonamentadores de la vida. És molt important des del punt de vista de la nostra societat actual, en què tot és tan accelerat, fugaç, volàtil... Si un està instal·lat en aquest relativisme volàtil del moment present, és clar que els creients semblem anquilosats i és clar que podem ser vistos en negatiu; però jo ho veig com a positiu i crec que les noves generacions també ens demanen aquest paper de garants de la tradició.
Amb la crisi, aquests valors de l'Església són més valorats?
Crec que sí. Ja Joan Pau II, quan van caure el comunisme i el mur de Berlín, va advertir del capitalisme. D'un capitalisme que ara s'ha desvetllat amb tota la virulència: el consumisme, la manipulació, l'evaporació del subjecte, els poders que mouen els grans capitals, que poden fer caure països i portar a la ruïna i al sofriment les persones... L'Església ha de ser profètica, solidària amb els que sofreixen, la veu dels que no tenen veu. Hem d'educar els joves en la justícia i en la pau, en la discrepància enraonada, en la democràcia. Qui recorda que tota persona té la seva dignitat? L'Església ho diu en totes les circumstàncies. Per això rep moltes crítiques.
Quan?
Quan ens mostrem contraris a l'avortament, per exemple. Però l'Església és coherent i defensa la persona i la seva dignitat, també en el cas dels no nascuts. El respecte a la vida humana ens fa també condemnar la pena de mort, defensar la vida del vell perquè no sigui manipulat o l'amor pels que aparentment als ulls d'una societat de consum i productiva no valen tant com els altres. El que passa és que a l'Església li costa explicar la seva doctrina perquè hi ha temes complexos i en aquesta societat tan ràpida i de missatges curts es fa difícil donar les argumentacions i les vies vers la veritat.
Parlem de la falta de vocacions.
L'arribada de sacerdots colombians n'és una?
Hem rebut molta immigració i és normal que això també quedi reflectit a l'Església. Al marge d'això, els sacerdots que han vingut a ajudar-nos ens presten un gran servei. Ja sabem que l'ideal és que les vocacions surtin de les mateixes comunitats cristianes, però...
Aquestes persones entenen el tarannà de l'Església catalana?
En el període formatiu que tenim als seminaris i a les diòcesi estem intentant d'ajudar-los en aquest arrelament. Els bisbes catalans vam ratificar ara fa un any amb el document Al servei del nostre poble, el que fa 25 anys van dir els nostres predecessors a Arrels cristianes de Catalunya, que estem de manera inequívoca compromesos amb el poble català, de la seva cultura, de la seva llengua, la seva identitat pròpia i històrica com a nació. Per als nouvinguts assumir-ho no és fàcil.
Se'ls ha de donar temps.
Hi ha molts preveres i religiosos i religioses vinguts de fora que estan molt integrats. No ho hem de mirar amb prevenció. Sens dubte és un fenomen nou que s'està vivint a tot Europa, no només nosaltres, però aquí especialment estem molt interessats que vagi bé. Hem de respectar la seva identitat, la seva manera de fer, però hem d'exigir que s'integrin i facin seva la cultura que els acull. Ara, sens dubte aquesta nova situació, l'arribada d'aquests cristians de fora, canviarà la nostra Església.
Quin tarannà va donar el Concili Vaticà II?
Certament l'Església catalana es va prendre com un alè de primavera el papa Joan XXIII, el papa Pau VI, el concili i el postconcili. Prova d'això és que una manera d'acollir aquell concili Vaticà II va ser celebrar el nostre Concili Provincial Tarraconense el 1995. Vam ser l'única església que va fer-ho. L'Església catalana és una església molt conciliar que vol ser fidel a les seves arrels culturals.
Alguns no hi estan d'acord.
Uns diran que en aquests moments es traeix el concili, però crec que va arrelant, tot i que potser en alguns aspectes calia una revisió perquè els temps actuals ja no són com els de fa 50 anys. Alguns enyoradissos ho veuen com una traïció, però és la llei de la vida. Aplicar i viure el Concili Vaticà II no és copiar mil·limètricament el que va ser, sinó que és adaptar-ho. Amb tot, continua sent una brúixola.
Viu un bon moment l'Església catalana?
Partint de la base que hem renovat el nostre compromís amb el nostre país i cultura, mirem de ser respectats, que se'ns conegui en el servei als necessitats i tantes institucions obertes i properes a tots els ciutadans, que es conegui la nostra realitat i que no se'n facin caricatures. Tenim problemes: l'anunci de la fe, la davallada de compromisos estables i per sempre, la convivència amb un laïcisme molt dur... Volem que la nostra realitat sigui coneguda i compresa tant a Espanya com al Vaticà, amb qui estem molt units i relligats.
És copríncep d'Andorra, cap d'estat i està tutelant la transició del país cap a la modernitat.
El país està fent el seu camí i jo faig tot el que puc per donar-li suport. Després de la Constitució del 1993, Andorra ha d'anar ocupant el seu lloc. Ja és al concert de les nacions, però volem que hi sigui responsablement.
Encara és un paradís fiscal?
No, ja hem sortit de la llista negra. Andorra està fent els deures que van demanar l'OCDE i Europa i el govern està molt compromès a fer que Andorra sigui transparent i pugui participar com qualsevol altre país en la construcció europea.
Amb l'altre copríncep, Nicolas Sarkozy, hi té molta relació?
Els coprínceps tenen relació, sobretot, a través d'uns representants. Però amb Sarkozy ens hem trobat en una ocasió (quan va visitar Andorra), hem parlat diverses vegades per telèfon i ens escrivim. Tenim una relació molt cordial.
Aquest sistema polític no deixa de ser curiós.
És únic al món i precisament per això té una importància específica. Hi ha hagut un parell de regions del món en situació de conflicte que s'han interessat per la fórmula que va trobar Andorra el segle XIII. A veure si es podria gestionar aquests països a través de persones que són exteriors a aquell lloc però alhora interiors i que s'ha manifestat important per a un país petit del Pirineu, enmig de dos grans imperis amb dues llengües i cultures molt potents. A nosaltres ens ha servit per mantenir-nos independents, sobirans i amb una llengua pròpia com és el català. I aquí estem.
Com a bisbe catalanista entén la desafecció de Catalunya vers Espanya? La sentència contra l'Estatut, la sentència contra la immersió lingüística, l'ofec econòmic...
La societat catalana és plural i dintre la comunitat cristiana també hi ha molta pluralitat. El bisbe ha de ser una persona que estimi la llengua pròpia. Ha d'estar compromès amb la seva pàtria, la seva cultura i la seva nació, però alhora ha de ser factor d'unitat, no ha de desunir. Han de ser els mateixos cristians qui prenguin les seves opcions polítiques amb llibertat i sense tuteles.
El TSJC va tombar l'Estatut i els catalans van sortir al carrer.
Els bisbes ens vam mantenir atents i expectants perquè en l'Estatut hi ha el títol primer, per exemple, en què vèiem problemes. Però és evident que un cop el país, a través del seu Parlament, el va donar per bo s'havia de respectar la voluntat del poble. Creiem que el poble català es mereix un respecte i que no el va tenir és evident. Els bisbes de Catalunya sempre hem apostat per la bona relació amb la resta d'Espanya perquè ens sembla que els lligams històrics, culturals i socials són molt grans, però és evident que nosaltres estem al costat del que el poble català vulgui.
I si vol la independència?
Doncs el que vulgui, si el poble democràticament ho vol. És el que fa l'Església a tot el món.