Carles Vallejo em rep a l'exposició Seat 1950-1977: L'arquitectura de la repressió, que aquests dies està instal·lada a Sant Feliu de Llobregat. Va ser un dels líders del moviment sindical clandestí de l'emblemàtica factoria en la dècada dels setanta i ara presideix el Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat. Una fàbrica que va esdevenir un referent de la lluita antifranquista gràcies als seus treballadors, molts dels quals van ser represaliats pel fet de defensar la millora de les seves condicions laborals i les llibertats polítiques i sindicals.

Va néixer el mateix any que Seat, quins capritxos té el destí...

Sí, és una casualitat i, evidentment, el
fet d'entrar a treballar a Seat el 1969 ha condicionat tota la meva biografia.De qui va heretar el seu tarannà compromès?La meva manera de pensar i de viure el franquisme va ser sobretot fruit de la condició de la meva família, que, tant per part del meu pare com de la meva mare, formava part del que llavors es deia perdedors de la guerra, rojos. El pare era militant del Partit Comunista, a més de sindicalista, i la mare venia de la vessant llibertària. El seu germà era militant de la CNT i el seu pare, el meu avi, era un treballador del port de Barcelona que amb el franquisme va ser represaliat i acomiadat perquè no era afí al règim. Tant la meva família com el cercle més pròxim d'amistats van ser transmissors de la memòria i de la condició de lluitadors per la República, i això va condicionar també la meva manera d'actuar.

Quan comença la seva relació amb
el moviment obrer?

De jove ja em vaig implicar en els àmbits que no eren del sistema, als esplais i al moviment escolta. Per evitar la menjada de coco de l'escola nacionalcatòlica, els pares ens van inscriure a mi i als meus germans a l'Escola Italiana de Barcelona, fet que em va marcar des del punt de vista de l'idioma. Després, a l'Escola Industrial em vaig implicar en el Sindicat Democràtic d'Estudiants, però per raons econòmiques familiars vaig haver d'anar a treballar i, amb 19 anys, vaig entrar a Seat com a traductor d'italià a través d'un anunci a La Vanguardia. Llavors jo ja estava organitzat en el PSUC, clandestinament, i tenia contactes de l'oposició antifranquista. Quan vaig entrar a la Seat em vaig relacionar amb la Comissió Obrera i aquí va començar tot.

Com era la Seat de l'època franquista?Estava pensada perquè no hi hagués cap possibilitat de contestació, al règim li feia molta por una gran empresa que se li descontrolés. L'estructura era molt jerarquitzada i els quadres directius eren militars. A les portes i a l'interior teníem molts vigilants; alguns venien de la Guàrdia Civil i, més tard, fins i tot de la Policia Armada. El disseny de la planta es va pensar també en clau de control i semblava un camp de concentració vista des de fora, amb tallers separats, grans avingudes i portes i tanques perimetrals per tota la fàbrica. El sistema de categories i de règim interior també era molt estricte i pràcticament no podies fer res. Tu eres un número dins de la fàbrica, no eres una persona. T'assignaven una placa amb un número, amb un color i una forma que identificava el teu lloc de treball i la teva categoria, i d'aquesta manera els vigilants podien controlar que la gent no estigués allà on no tocava. Quant als treballadors, per evitar que tinguessin una certa experiència obrera, la majoria van venir de la migració i, sobretot, directament del camp. Volien gent sense experiència industrial, que creien que era més dòcil, i si era possible recomanada. Alhora hi havia un sistema de penalització, amb un cap de sancions i expedients que es dedicava només a classificar la gent per diverses raons, però sobretot per motius laborals i sindicals. I llavors hi havia l'estructura de personal de la fàbrica, que tenia una íntima relació amb la policia política per denunciar, detenir o passar-se informació de les persones que ells consideraven perilloses.

Seat va ser concebuda per ser l'empresa model del règim, però va acabar convertint-se en un referent de la lluita antifranquista. Com es passa d'un extrem a l'altre?

No va ser fàcil capgirar la situació de repressió, de control i submissió. Hi havia policies infiltrats i els habitatges de Seat a la Zona Franca, una mena de colònia industrial del segle XX, eren un altre àmbit de control. Els primers brots de lluita van sorgir als anys cinquanta i el 1958 ja va haver-hi vagues, però la gent que les va encapçalar va ser detinguda i acomiadada. Les condicions de treball eren dolentes i els treballadors intentaven reivindicar millores, fins i tot gent que no tenia cap consciència política. Hi havia persones que s'havien presentat als jurats d'empresa, el sistema de representació del sindicat vertical, perquè els companys les consideraven honestes i lluitadores, en el sentit ampli i no polititzat de la paraula. Aquesta gent al començament no tenia la condició política ni sindical antifranquista, però el mateix fet d'anar reivindicant situacions d'explotació, condicions salarials o condicions de salut i seguretat dolentes i veure que la resposta del règim era acomiadar-los o sancionar-los va fer que moltes persones anessin agafant consciència. Es van començar a fer assemblees als tallers i el fet de veure's units i junts feia que els treballadors agafessin força i perdessin la por. Va ser un procés d'espiral, de reivindicació, lluita, repressió i solidaritat que va anar in crescendo. Veien que l'empresa i el règim castigava els dirigents sindicals, i això va generar una solidaritat que va fer augmentar la consciència dels treballadors al nivell més elemental, que és la defensa dels seus representants. Va ser el factor determinant perquè Seat fos un referent de la lluita.

Quan Seat esternuda, Catalunya i Espanya es constipen. Encara és vàlida aquesta famosa frase?

Avui ja està més equilibrat el sistema industrial i Seat té ara uns 8.000 treballadors a Martorell; no és el gegant que era. Vam arribar a ser gairebé 35.000 treballadors, 25.000 concentrats a la Zona Franca, i llavors sí que realment quan Seat esternudava, Catalunya i Espanya es constipaven. Perquè teníem l'efecte multiplicador i moltes lluites acabaven sortint de la fàbrica i es buscava la solidaritat d'altres empreses, polígons i ciutats. Seat, però, continua sent un referent. I si avui segueix sent una empresa important és gràcies als treballadors, i si té un índex de sindicalització del 95% és també resultat d'aquest caliu de lluita que ha passat de generació en generació. Si els sindicats diuen de fer una vaga, la gent els segueix. Seat pot sentir-se hereva de la tradició de lluita.

Un any després d'entrar a Seat, el detenen acusat d'organitzar la Comissió Obrera. A què s'enfrontava un sindicalista amb la policia de Franco?

Em van detenir per primera vegada el 1970 i em van acomiadar, que era la conseqüència immediata, a banda de la presó i la tortura. Un any després em van tornar a detenir i, com la primera vegada, em van agafar amb propaganda il·legal. Vaig acumular una petició de presó de 20 anys, és a dir, que et jugaves la llibertat. Jo tenia 21 anys quan em van detenir, no tenia família, però en el cas de la gent amb fills era terrible perquè es jugaven el pa de la seva família, a més de la llibertat. I és que a més entraves en llistes negres, no trobaves feina enlloc més.

I quan els detenien anaven a la Prefectura Superior de Policia...

Sí, i la primera vegada em van agafar en ple estat d'excepció, i això vol dir que la detenció era il·limitada. Jo i altres companys vam passar vint dies allà, a la Via Laietana, i van ser vint dies de tortures. I el més terrible de tot era que no sabies quan acabarien. Anar a la presó era un alliberament perquè com a mínim sorties del malson de la tortura. És un absurd considerar que la presó és un alliberament perquè estàvem privats de llibertat, però almenys allà no ens torturaven. Vam estar tancats sis mesos, però vam continuar lluitant: vam passar un mes en cel·les de càstig i dues setmanes en vaga de fam defensant l'estatut del pres polític.

Qui era el responsable de la
repressió a Seat?

Era el comissari Genuino Navales, que em va dir una frase que em va quedar gravada: “Yo soy un profesional de la
policía con Franco, lo seré con la democracia y seguiré siéndolo cuando manden los tuyos.” Tenia una clarividència brutal, perquè després el van ascendir a director general de Protecció Civil, ja amb un govern socialista. És trist que la transició fes amnèsia de tot això. L'amnistia que es va decretar el 1977 fonamentalment va ser perquè els torturadors no tinguessin responsabilitats penals i van fer barbaritats. Vull dir que quan parlem de justícia i reparació no és tant una reparació personal, que ja la donem per perduda, sinó que parlem de justícia com a factor de cultura democràtica perquè no s'ha creat consciència cívica ni cultura democràtica i les involucions poden venir. Potser no anirem a dictadures en el sentit clàssic, però sí a democratadures. I això és perquè en aquest país no s'ha fet pedagogia democràtica i patim aquesta amnèsia.

Va sortir de la presó gràcies a la solidaritat dels treballadors...

Sí, durant tots aquells anys hi va haver una gran solidaritat econòmica amb
els acomiadats i vaig poder sortir en llibertat sota fiança. Ara, com a Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat
demanarem als tribunals el retorn de
les fiances, perquè són diners que un
règim il·legítim, el sistema jurídic franquista, es va apropiar. Volem obrir una causa per recuperar aquells diners, que eren quantitats importants i es recollien solidàriament. La idea és que cadascú presenti el seu cas i després potser utilitzem els fons per crear una fundació. A part de les fiances, volem reclamar els
diners d'una caixa de resistència que
la policia va comissar el 1974, amb 300.000 pessetes de l'època.

El període comprès entre 1970 i 1975 va ser el de més mobilitzacions i algun treballador s'hi va deixar la vida.El 18 d'octubre del 1971, els acomiadats volíem fer una acció per reivindicar el nostre dret a ser readmesos a Seat, després de la primera detenció. Vam decidir tancar-nos a la fàbrica i aquell dia es va organitzar una entrada clandestina. Es va decidir que els que teníem peticions de presó molt altes, que érem tres, ens quedéssim a donar suport a fora i que els altres acomiadats entressin. Ho van fer a les cinc del matí i, un cop a dins, van fer assemblees als tallers reivindicant la readmissió. Les assemblees es van anar fent cada cop més grans i al final tots els tallers van confluir cap a les deu del matí a la seu central de les oficines de la fàbrica, on hi havia el director general, i van reivindicar una reunió. La resposta va ser que no. En paral·lel, es va mobilitzar tot el règim per preparar la intervenció policial, que va ser l'única resposta. Cap a mig matí la policia ja havia rodejat la Zona Franca i la fàbrica, i hi van entrar a cavall, amb metralladores, pistoles i porres. Els treballadors van defensar-se dins dels tallers amb tot el que van poder i va ser una batalla campal que va durar tot el dia. A la nit la gent ja estava exhausta perquè, a més, llançaven gasos lacrimògens. Entremig de tot va haver-hi trets i, a part de ferir altres treballadors, la policia va ferir mortalment Antonio Ruiz Villalba, que va morir una setmana després. Van robar el seu cadàver per enterrar-lo clandestinament i evitar qualsevol contestació. Com els mètodes que se segueixen a Síria. Així era el sistema franquista, la dictadura.

Quan va decidir marxar a l'exili?

Alguns de nosaltres no podíem treballar, havíem de viure clandestinament, i la solidaritat econòmica era la que ens permetia anar aguantant. Però al final ja era massa feixuc mantenir tantes persones
i hi havia prou gent que podia agafar el relleu. A més, demanaven per a mi vint anys de presó arran de les detencions. Molts de nosaltres, en general, vam decidir anar a l'exili. Vaig passar clandestinament la frontera el 1972, de forma organitzada, i vaig arribar a París per impulsar la solidaritat internacional. Després vaig anar a Itàlia, on vaig establir mecanismes de col·laboració amb els sindicats de Fiat,
la multinacional que controlava Seat. Mentre era a l'exili encara em van obrir un altre procés, juntament amb els advocats laboralistes que ens defensaven. Vaig poder tornar a Barcelona el 1976 i un any després, amb l'amnistia laboral, vaig reingressar a la fàbrica.

I com el van marcar els quatre anys que va passar fora de Catalunya?Va ser una experiència molt interessant perquè venia d'una dictadura i vaig poder viure en una societat lliure. Va ser un canvi de la nit al dia, i això em va formar molt, com a ciutadà i políticament. Vaig tenir contacte amb molts exiliats de la República, amb gent de les brigades internacionals... I vaig conèixer Pablo Neruda, Rafael Alberti i Dolores Ibárruri, persones que d'altra manera no hauria conegut. Aquesta tasca solidària internacional va ser molt enriquidora per a mi.El 1995 va acceptar entrar en política, però en va tenir prou amb un mandat...L'exalcalde Frederic Prieto em va demanar que anés a la llista d'ICV a l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat. En principi no havia de sortir, però van començar a haver-hi baixes i dimissions i al final vaig entrar. Vaig ser regidor durant dos anys, però sense ser càrrec retribuït. Jo crec que la política forma part del compromís ciutadà i de la cultura democràtica. Els ciutadans han d'entendre que la democràcia suposa escollir els seus representants i canviar-los si no funcionen. Si hi ha un govern és perquè ha estat escollit, no l'han imposat. Ara ens queixem de les retallades, però és que, malauradament, el poble va ratificar els que les estan aplicant. D'altra banda, el que trobo a faltar és més presència de treballadors a les llistes. Sembla que si no ets advocat, jurista o economista no serveixes per a la política, i jo crec que això és un error molt greu, sobretot a escala municipal. Malauradament, a les llistes dels partits d'esquerres hi trobes a faltar treballadors, és a dir, obrers, aturats... que siguin un reflex de la realitat.

Amb la crisi hi ha més precarietat. Té la sensació que s'està produint un retrocés en matèria de drets laborals?

A part de la situació econòmica, la correlació de forces és decisiva per als drets socials i dels treballadors. No estem en el millor moment i ens hem d'implicar tots plegats. Els governs de dretes escombraran cap als interessos dels poders fàctics i econòmics i no cap als treballadors, i això és un handicap. I, d'altra banda, si no hi ha mobilització social no hi ha cap conquesta garantida, i aquest és també el missatge de la nostra tasca memorialista. Hem d'estar al peu del canó, hi ha d'haver una implicació i una organització perquè aquesta és una batalla permanent i contínua. No hem de caure en el fatalisme. Els països més desenvolupats i amb millors condicions són el que tenen més sindicalització i més drets. I això no és perquè els hagi caigut del cel, és el procés històric de societats cohesionades.

Els treballadors han afluixat en solidaritat i en la defensa dels seus drets?

Els valors de solidaritat són immanents, però potser ara no es veuen tant en l'àmbit de l'organització social, laboral i sindical, sinó en el més proper, com ara el grup d'amics. El context és totalment diferent avui dia i tot s'apaivaga perquè la família és un amortidor social. Els pares, per exemple, potser tenen pensions més o menys dignes i poden mantenir el fill aturat. Abans la família no podia ser tan protectora, i amb aquest índex d'atur en altres èpoques ja hauria esclatat una revolució. Però jo no crec que hi hagi més o menys conformisme. Quan estàvem sota la dictadura, la majoria de la gent era conformista, no siguem il·lusos, no és que tinguéssim una gran massa que ens aplaudia. Si el règim no va caure per la lluita contra el franquisme i Franco va morir al llit va ser perquè no vam aconseguir la correlació de forces suficient. La majoria de la societat era afranquista; uns potser per por i altres perquè creien que era millor. Hi havia uns quants franquistes, bastants, que vivien del règim i vivien bé. I de corruptes, n'hi ha hagut més que mai durant la dictadura. Ara diuen que hi ha molta corrupció, però això no és res comparat amb el que és un sistema franquista. Això és manca de cultura democràtica, les dictadures són les més corruptes. Ara sembla que els corruptes són els sistemes democràtics, i és trist, perquè això va creant condicions anticulturals.

Què opina del judici a Baltasar Garzón per haver pretès investigar els crims del franquisme?

És vergonyós, és fruit d'aquesta transició que va significar amnèsia. No hem tancat en cap moment els comptes, s'ha passat de puntetes pel franquisme i volen acabar d'enterrar el que ha sigut la lluita per la memòria democràtica, per la reparació i la justícia. No hi ha justícia sense veritat i sense reparació. I no és un plantejament venjatiu, és que no es pot tancar una història que no s'ha explicat. El cas contra Garzón és el paradigma d'aquesta situació i una vergonya a escala internacional.

Tortures, presó, exili... Ha valgut la pena tot aquest sacrifici altruista?

Fas el que creus que has de fer, no penses en cap mena de recompensa quan ho fas, ni de bon tros, i t'hi trobes. Altra gent va decidir no immiscir-se ni fer res, i potser ja han fet carrera professional. Hi ha hagut moltes vides truncades, molts projectes personals i professionals, més enllà dels acomiadats i dels morts. Jo estic satisfet d'haver viscut una etapa històrica i em sento enriquit amb l'experiència, malgrat els sacrificis. Crec que val la pena lluitar per les llibertats i pels drets, independentment de la persona concreta i dels resultats a llarg o a curt termini. Fixa't, els afusellats del franquisme i la postguerra, després de lluitar per la República, estan enterrats sota les carreteres i els camins, però el seu sacrifici malauradament ha valgut la pena perquè ha girat aquesta flama del que signifiquen els drets i les llibertats.