Teníeu 18 anys i us van cridar per anar al front de l'Ebre?
Sí.
I què vau fer?
No hi vaig anar. Em vaig amagar.
Per què?
No tenia cap ganes d'anar amb la República. Es deien republicans però eren uns tocacampanes. Jo vivia a Sabadell, sabien que era de dretes i m'havien amenaçat...
Si us hagués cridat Franco?
Hi hauria anat. Penseu que als dos llocs que jo freqüentava –l'Acadèmia Catòlica i els Maristes de Sabadell– van calar-hi foc.
Quan vau tenir clar que el millor era fugir i amagar-vos?
A principis del mes de març del 1938. El dia que m'havia de presentar a Barcelona, per marxar al front, vaig agafar la meva bicicleta i vaig enfilar cap al nord, fins a la masia de Bonsfills, a cavall entre el Solsonès i el Bages, on ja hi havia amagat un germà meu.
I cap al bosc...
Sí. Vivíem mig amagats a la casa, mig entre els caus que vam construir al mig del bosc. Allà cada masia tenia els seus emboscats.
I què fèieu?
Vaig llegir molt Folch i Torres, que eren els llibres que tenien a la casa. També em va tocar cuidar un menut de la masia Bonfills.
I moltes misses...
Sí. Entre els emboscats almenys hi havia quinze capellans.
Tanta gent, hi havia amagada?
I tant! A la zona on jo m'estava érem uns 500. Tants que al final l'exèrcit republicà va intentar una operació per enganxar-nos.
Expliqueu què va passar?
Es va presentar un militar a la zona explicant que s'estava organitzant una revolta des de la rereguarda i que reclutaven soldats. Ens van citar un dia en un lloc on hi havia d'arribar un camió amb armes, i el que va arribar va ser un camió carregat amb soldats i vinga a empaitar-nos pels boscos.
Us van atrapar?
No, per sort.
Què us haurien fet?
M'haurien enviat al front o m'haurien executat. De la casa on jo era van acabar detenint tres persones, els van enviar a una txeca i després al Collell...
Com els Soldados de Salamina...
Sí. A un d'ells, allà al Collell, format al pati, el van cridar pel nom i no va respondre. Aleshores en van cridar un altre en lloc seu. Se'ls van emportar i els van afusellar.
De Franco, què en penseu?
Primer en tenia bona opinió, després no em va agradar que durés tant, ni la dictadura. Va ser un bon militar i un mal polític.
Algú dirà que vau ser un traïdor.
No vaig trair ningú. Jo no m'havia compromès amb ningú.

































Comentaris
He llegit amb atenció aquesta entrevista i, ho sento, potser el sr. Ballester no era un traïdor, però amb les seves paraules de despreci, m'ha fet sentir molt ofesa, com a filla que soc d'un "republicà", (tots ho eren de republicans oi?) que va anar a la guerra quan van cridar la seva lleva. En tot cas, no es va amagar malgrat ser apolític, i si va tornar del camp d'Argelers reclamat per uns bons veins, tampoc deuria ser tant "malvat" oi?. Potser el meu pare era un "tocacampanes" com diu vosté, en tot cas no va ser un COVARD.
TRAÏDOR NO........... UN COVARD SÍ.
es dificil de jutjar fets de fa 75 anys amb els criteris d'avui.
La diferencia entre él y los demás es que el habla en primera persona de lo que pasó y los demás de oídas. Hizo lo que creyó que tenía que hac er en su momento y no se arrepiente. Eso le honra, además de no es memoria histórica, sino realidad histórica. Los de derechas eran enviados a las checas o al paredón. De cobarde nada, simplemente era del otro bando
Jo també hagués desertat. Aquella no era la nostra guerra!
ESPANYA ENS ROBA!
Quina gallineta. Aixó si, amb en paquito si que hi hagués anat si l' hagués cridat...Quina barra. No té cap mena de vergonya aquest senyor?. Quin menyspreu pels qui van lluitar...Quin menyspreu per la terra que encara trepitge.
Li diueu covard a una persona que no va voler lluitar obligada sota un andol ue no era el seu. Per a covards els republicans que (iaixò està documentat) van abandonar el front de l'Ebre perquè veien baixar per les muntanyes la màquinaria militar dels nacionals. Evidentment auest home no era ni un covard ni un traïdor, simplement es va trobar dins un bandol que n era seu, i a diferencia de molts no va poder fugir i es va salvar del terror anarquista que va viure Barcelona. O es que ens hem d'oblidar el que feien els anarquistes, quantes cases van cremar perquè eren de "rics". Fins i tot Companys sabia del perill d'aquests milicians.
Pels que dieu que aquest senyor no és un covard: molts com ell es van trobar en el 'bàndol equivocat' (en la més àmplia extensió del terme) i el que van fer va ser córrer a trobar l'altre bàndol i lluitar segons els seus ideals. Amagar-se, que és el que va fer aquest senyor, no és precisament una heroïcitat. Això sense entrar en disquisicions sobre quin era el règim legítim i quin era el sublevat, i només cenyint-nos al tema estrictament relacionat amb la covardia. Si estava d'acord amb en Franco, el que havia d'haver fet és córrer a trobar les tropes franquistes i lluitar amb elles (clar que potser diu que si l'hagués cridat a lleves en Franco i hauria anat, però hauria resat tot el que sabia perquè això no passés).
Legiu l´entrevista un altra vegada poquet a poquet i tindreu totes les respostes als vostres neguits, si vos plau.
No tin cap base de judici per dir que aquet home era un covard, al reves, diu que hagués anat al front.
Si als llocs que ell hi anava els van calar foc perque eren cristians, no se vosaltres, pero jo tampoc haguera anat a ajudar aquells que perseguien les seus creences. De tota manera els colors están fets per triar el que ú vullgui, I ell va optar lliurement , i ningú som quí per judicar-lo i fer valoracions que no ens corresponen.
Doncs jo discrepe de totes, totes, si qui mort per la pàtria mor per l'empresariat, llavors, jo no vull que ningú siga carn de canó, mentre els que tenen interessos en canviar de règim (el que els convé), estiguen de vacances a l'hivern a Suïssa i a l'estiu a les Bahames.
Els soldats rasos en lloc de apuntar cap l'altra part (també carn de canó) el que caldria que feren es lluitar contra els que recolzen i no donen la cara, al dictador de torn.
Els que no hi érem no ho podem explicar. I els que sí que hi eren no poden evitar ser subjectius.
És la condició humana res més.
Bé nois aquí teniu un exemple d´una persona viva del que queda de la guerra civil en el seu testimoniatge directe, ara que està tan de mode, no només la memòria històrica i que la historiografia en fonts orals és una font imprescindible per comprendre el present del passat. No hauríeu de fer gaires retrets o lloances d´una persona d´aquesta mena. De fet, només cal llegir la famosa Carta on Joan Sales enunciava la famosa frase Finis Cataloniae a Màrius Torres per veure quants retrets feien a la gestió de la guerra per part del govern de Negrín, per veure quin era l´estat d´ànim de certs catalans que lluitaven amb l´Exèrcit Popular de la Rèpública mentre fugien cap a França, mentre els nacionals ocupaven el país com un fet consumat. En conseqüència, res del que diu el bon home hauria ser massa sorprenent.
...ÉS UN FRACASSAT, encara que ho justifiqui de mil maneres. És un fracassat individual que suma al fracàs d´aquella etapa històrica.
Gracies per oferir-nos aquest testimoni de primera mà sobre aquella época. Hi ha molta gent que té unes idees sobre quin era el bandol bo i quin el dels dolents i judica tots els fets d'una manera molt superficial. Pels catalans és evident que la República era millor que el feixisme, però la República no existia, LA REPÚBLICA JA NO EXISTIA, quan es van revoltar els feixistes els revolucionaris anarquistes van pendre el poder a Barcelona i mentre els més idealistes d'ells van anar al front a lluitar contra els feixistes a Barcelona van quedar tots els que havien ingresat a la FAI per aprofitar-se robant als catalans que tenien empreses i assessinant als catalanistes com Josep Maria Planes o catolics catalans que no tenien res de feixistes, I LA GENERALITAT NO PODIA IMPOSSAR L'ORDRE.
En aquell desgavell i bojeria el millor que es podia fer és desertar i conservar la vida, com ho va fer aquest senyor.
Recomanaria a Otger Català que llegís Incerta Gloria, un altre testimoni de primera mà i una de les millors noveles catalanes, on Joan Sales que va ser Comandant de l'Exercit Republicà ens explica aquella guerra i desmitifica, com també va fer Josep Benet algunes de les visions romantiques sobre aquells fets.
L'elit dirigent espanyola, la que confon l'estat en un imperi, és mestrívola en la gestió del caos, de tal manera que quan els convé el sembren a consciència aprofitant-se tant de la innocència i divisions dels seus opositors com de la ignorància de la gent en general.
Avui mateix estem vivint des de fa ja molts anys, el treball constant per confondre estat de dret en estat constitucional, per fer aparèixer les víctimes de la seva violència com a violents, per aprofitar la crisi per reforçar de nou el seu poder, i sobre tot sembra odi i més odi contra nosaltres.
Testimonis com el de l'entrevista solament són útils en el moment actual si entenem que el caos el van sembrar ells i els resultats que es donen. Cal recordar que els "pistoleros" de la FAI, gent molt diferent dels anarquistes, molt sovint estaven dirigits pels interessos imperials quan no pel propi Govern. Qui era En Lerroux? Un agent espanyol, doncs igual és el cas dels assassins de la FAI o de
diuen que torejar des-de la barrera es molt fàcil,oi? jo el que-penso es que a perdut una magnifica oportunitat per estar-se quiet-et i no remoure la merda!
Podeu veure avui al Canal 33 a les 23,55h el reportatge Emboscats: Memòria d'una geografia secreta. El repetiran també altres dies dins la graella del canal.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.