Quan ja creia tothom, amb el gener superat, que havia estat un hivern tebi a Catalunya, on l'únic Nadal Blanc de la temporada havia estat el musical de Michael Curtiz que s'exhibia als cinemes, ens va envair Sibèria. I això que en aquelles dates el primer ministre soviètic, Bulganin, allargava la mà a Eisenhower. Infructuosament, no cal dir-ho. Però el fred no entén de negociacions, i ens va colonitzar la nit de l'1 de febrer de 1956, quan va entrar en terres catalanes per l'Empordà després d'haver glaçat la resta d'Europa. Començava una successió de tres onades de fred siberià que durant 20 dies mantindrien Catalunya sota zero, i marcarien, al Principat i a tot el continent, rècords encara no superats de baixes temperatures. Des de la primera nit, quan es van registrar caigudes tèrmiques de 20 graus en poques hores. El dia 2, a l'estany Gento, al Pallars Sobirà, es van registrar 32 graus sota zero, que establien un rècord històric de temperatura mínima a Catalunya.

Aquell dia, i els tres següents, les mínimes es van mantenir per sota dels -20 graus al Pirineu, i van arribar als -10 graus al litoral. A Girona, el dia 3 es van registrar -10,5 graus, i a Manresa, el riu Cardener es va gelar, com havia passat, per exemple, amb el Tàmesi a Londres i el Sena a París. La Vanguardia publicava en portada imatges de les fonts de Montjuïc i dels jardinets de Gràcia glaçats. Hi havia, però, estampes menys amables que no haurien lluït a les portades dels diaris: com les de les canonades glaçades i finalment trencades per la pressió del gel, i els conseqüents talls de subministrament d'aigua, que s'afegien als talls de llum, una altra constant durant aquell febrer terrible. Només en aquesta primera onada, que va portar la neu fins a Mallorca, a Europa es va comptabilitzar més d'un centenar de morts.

El 6 de febrer, amb els Jocs Olímpics d'Hivern de Cortina d'Ampezzo ja acabats, semblava que el càstig siberià remetia. Però només va ser una treva. El dia 11, el fred va tornar, i un altre cop va marcar mínimes de rècord, com els 6,7 sota zero registrats a Barcelona. El flagel tèrmic es va perllongar fins al dia 17, i encara va llançar després un tercer i últim atac que no va començar a remetre fins al 22.

Al final, van ser tres setmanes en què es van encadenar mínimes sota zero sense parangó des de la fi de l'anomenada petita edat de gel, el període fred que a escala mundial es va estendre del segle XIV a mitjan segle XIX i durant el qual hi ha especialistes que defensen que el riu Ebre es va gelar set vegades. Vint dies que van deixar un saldo devastador, amb milers de víctimes mortals arreu d'Europa, on la paràlisi del transport per carretera i ferrocarril va provocar pèrdues milionàries. A Catalunya, el fred sec –només hi va haver neu puntualment a Barcelona i Figueres– va castigar ostensiblement l'agricultura, i va arrasar des dels camps de flors del Maresme fins als cereals, i fins i tot les oliveres, especialment a l'Empordà. No en va, a aquella siberiana se la recorda com “el fred que va matar les oliveres”.

Després hi ha hagut més onades de fred siberià a Catalunya –el 1962, el 1970, el 1985, el 2001 i el 2005–, però mai tan perllongades. Si la que ara s'acosta serà la més dura des d'aquella, com especulen alguns, encara s'ha de veure. En tot cas, ha plogut molt des del 1956. Ara, per exemple, ningú culparia de la fredorada, com algú va fer llavors, els malvats comunistes soviètics i els seus exercicis nuclears.