Una de les característiques més remarcades de Salt és l'activisme dels seus ciutadans. Des de sempre hi ha hagut en l'esperit de molts saltencs el cuc de l'associacionisme, i una actitud inconformista i reivindicativa cap a tot allò que no els agrada. Un dels últims exemples ha fructificat en la revista 17190 Universalt. Va néixer de la necessitat d'un grup de persones de respondre a les veus mediàtiques que els últims anys han volgut veure en Salt una mena de Dodge city (ciutat sense llei)a la catalana, reduint la realitat del municipi a enfrontaments interracials, inseguretat ciutadana i marginalitat. Aquesta colla d'inquiets socioculturals, com s'autoproclamen, pretenen explicar què és Salt en realitat, què hi falta i quins són els seus actius. Volen posar també de relleu que la diversitat de persones i cultures que hi conviuen és una autèntica riquesa, i, més enllà d'explicar-ho, ajudar a fomentar el coneixement mutu entre persones de diversos orígens i cultures. Ho fan de manera crítica quan pensen que cal, i amb la intenció de ser sempre constructius. Finalment van decidir crear la revista, que és de publicació semestral. Tot just aquesta setmana es comença a vendre el segon número (a 1,5 euros l'exemplar. Diversos estancs i quioscos de Salt participen en la iniciativa).

No són periodistes, però sí que coneixen a fons la realitat saltenca, tenen opinió i capacitat d'anàlisi, i no es conformen en deixar-se instrumentalitzar per interessos polítics ni mediàtics. Fent tentines van fer la primera revista amb una tirada de 1.000 exemplars, el juny passat. Aquest febrer repeteixen tirada, amb més confiança en la seva elaboració, i també amb més convicció sobre què pot aportar a la societat saltenca.

L'entitat editora, que comparteix nom amb el producte, és una associació sense ànim de lucre: “No esperem guanyar diners amb aquesta revista. El que volem és exposar la nostra visió de Salt, crear debat social i fomentar el diàleg i la convivència. Entre el que cobrem per cada exemplar venut, la publicitat que hi hem pogut posar, i algunes ajudes... mirem de cobrir costos. Si ho aconseguim ja estarem contents”, aclareix Enric Rubio, un dels integrants de l'equip redaccional. La revista també es pot consultar, imprimir i descarregar des d'internet, a través del web www.17190.org.

Els temes que s'hi tracten es decideixen en assemblea i els continguts es debaten perquè reflecteixin una visió compartida per tots. De fet, en la primera editorial que van escriure, ja hi fan tota una declaració d'intencions i tarannà: “És mentre pensem les temàtiques i generem els continguts de la revista que establim relacions entre persones, idees i col·lectius [...]. La revista no és la finalitat, sinó el mitjà que ens motiva a implicar-nos activament en la construcció d'una societat cohesionada”, expliquen. Un exemple és la secció Diàlegs, en la qual s'estableix una conversa entre dues persones de cultures diferents que tenen el mateix ofici. Una de les seccions destacades és l'entrevista, que protagonitzen personalitats relacionades amb Salt. Aquest semestre, per exemple, l'entrevista la fan a Salvador Sunyer pare i Salvador Sunyer fill. El primer, exalcalde i fill predilecte del municipi, escriptor i activista cultural de primer ordre. I el seu fill, director del festival Temporada Alta “entre moltes altres coses”, com diuen a l'entrevista. En el primer número li van fer a la cantant Ari Puello. A la secció La finestra al món, persones anònimes que viuen a Salt expliquen les seves experiències personals.

En el reportatge d'aquest semestre, reivindiquen la construcció de locals socials que serveixin de lloc de trobada dels saltencs, i critiquen el paper que té la Coma Cros, equipament que creuen que “no acaba d'arribar a la societat saltenca”. A més hi ha espai per a l'opinió, la literatura, la música, la gastronomia...

La llavor, doncs, està sembrada, i ja ha donat els dos primers fruits. Els promotors s'han atorgat un parell de mesos de descans abans d'encetar els treballs previs de l'edició de juny de 2012. Per continuar endavant els calen, diuen, dues coses: col·laboradors i fons per cobrir les despeses inherents a la publicació. D'il·lusió, no els en falta.