Per raons que no venen al cas explicar, estic passant uns dies a Grècia. No fent el turista sinó vivint alguns dies en una de les nombroses ciutats que aquest territori té. Una ciutat menuda , cosa de vint mil habitants, on no hi ha ni un turista.

En aquest petit espai que respira entre els aiguamolls formats a les ribes del riu Aqueloos que neix a les muntanyes de Pindos i el golf de Patras hi deuen haver més de set esglésies, tres monestirs, vora els cinc museus, més una mansió on hi va expirar el noble Lord Byron.

Com tinc poca cosa que fer, pels matins, a més d'anar a la compra dels queviures necessaris per a la manduca, tinc la costum d'entaforar-me en algun dels nombrosos cafès que hi ha pel centre de la ciutat.

I parle amb la gent. A mitges entre el grec, l'anglès o l'italià, em puc anar bastint una idea del que es rumia el personal d'aquesta Hèl·lada tan maltractada als mèdia europeus.

Avui, al meu costat seia un poeta. Amb la passió i força que sol tindre aquesta gent quan hi treballa, l'he observat un bon moment. En adonar-se'n m'ha tornat la mirada i amb un gest del cap i un somriure m'ha saludat.

—Corregint? —li dic.

—Sí— contesta.

I com qui no vol la cosa ens hem posat a parlar de la crisi i la pela. Que també els poetes han de viure!

Ha estat una conversa fructífera i bonica. Que si el deute i els sous, els preus i els serveis socials...per acabar resumint-ho tot el poeta ha sentenciat amb una frase dorada: “Orient lux, Occidens dux” de l'Orient la saviesa i d'Occident el poder què em tradueix, i immediatament, fent un gest de la mà ample em diu que són poble avesat a eixir-se'n de totes. I que mire al voltant meu.

Ho faig i ho veig: el café , malgrat els preus, és ple. I els grecs pensen que sí, que hi ha d'altres maneres de viure, que una cosa són els diners i una altra la vida, que una els polítics i l'altra la gent, que la família és bona i l'estat dolent, l'alegria independent de Berlin...

Sí, són grecs!