Avui fa 200 anys que va néixer Charles Dickens, autor d'algunes de les novel·les més populars de la història de la narrativa anglesa i mundial. Un escriptor d'estil directe, periodístic, que connectava amb la societat de la seva època i les successives. Narrava històries de perdedors, de pobres, de miserables, que lluitaven per sobreviure fins i tot robant. Fills de la societat de la revolució industrial. Les obres de Dickens són corals, farcides de personatges del quart món victorià. Obres que semblen d'avui. Han canviat els perfils dels protagonistes, ara immigrants sense feina i classe mitjana caiguda en desgràcia, i els escenaris, que ja no són carrers estrets i humits de ciutats fumejants, sinó urbs de disseny amb llums de LED. Dickens parlaria ara d'una crisi brutal que deixa sense feina milions de persones i provoca cues en els menjadors socials i les seus de Càritas. No hi ha tanta diferència entre els pobres d'avui i els de les novel·les de Dickens. La nova narrativa, però, no els té en compte, no fa denúncia social; només des del subterfugi de la novel·la negra. La ploma de Dickens l'ha heretat el periodisme, que explica diàriament històries de desnonaments i famílies que
no arriben a final de mes i fan cua per un plat calent. L'obra de Dickens és vigent. Ell, però, trobava finals
feliços per a les seves històries tristes. N'hi ha, per a les d'avui?