Talment el baix continu d'una sonata barroca, el brogit obstinat del riu Brugent, de Capafonts a Farena trescant aquest estiu darrer. Havent reprès, guiat per un bregat excursionista i bon amic, les caminades pels senders a l'entrecuix regat per rius, per valls humides, amagades i encavalcades, com versos apariats, entre el Baix Camp i l'Alt Camp, a tocar de la ciutat convulsa, ens endinsem, endiumenjats amb botes i motxilles, primer, per la llera del riu Glorieta i, en acabat, per
la vall del riu que n'és afluent, el Micanyo, Alcover amunt, entre obagues i solanes, fins a l'Albiol.

Quin inventari cert de beati illi
de cadascun? Al Brugent, les Fous és un dels indrets fantàstics amb
aigües mig encantades i mig somrients dels gorgs; al Glorieta, les Fonts i el Niu de l'Àliga són punts d'aturada obligada per la música aquàtica que escupen; i al Micanyo, l'ermita enrunada de les Virtuts
potser perdudes i la humil font
de l'Irla fan interessant la marxa.
Al Brugent, molins fariners; al
Glorieta, paperers; al Micanyo,
masos i eres d'abans.

Com les aigües d'aquests rius, lluny del turisme adotzenat, també els vins del terrer, Montsant i Priorat, són massa absents a esbargiments i restaurants. Aigües i vins d'aquí. Paradís de natura, patrimoni i cultura. Novament a ciutat, la veritat i el vi no s'haurien pas d'aigualir.