Naomi Watts, una bella actriu que va arribar a Hollywood de la mà de la seva amiga Nicole Kidman, ha fet de secretària del temible cap de l'FBI, Hoover, a J. Edgar, i ara acaba de confirmar a Berlín que serà Lady Di a Caught in Flight (Enxampada al vol) que començarà a rodar l'alemany Oliver Hirschbiegel a finals d'any. És aquest el primer de tres projectes cinematogràfics que es couen quan aviat farà quinze anys de la sobtada mort de la princesa. Els altres dos, Diana, de la productora Pathé, que podria comptar amb Keira Knightley, i la versió fílmica del llibre que va escriure un guardaespatlles seu, Ken Warfe, Diana: Closely Guarded Secret, del productor Stephen Evans, que, segons publica el Daily Mirror, encara no ha triat entre Charlize Theron i Carey Mulligan.

Qui pot interpretar millor la controvertida dama? Hirschbiegel confia molt en el talent de l'australiana Watts per assolir “l'escalfor, la humanitat i l'empatia d'una icona mundial” i ella està encantada. Li tocarà fer de la Diana dels últims dos anys, a partir de l'entrevista que va concedir a la BBC en què revelava que en el seu matrimoni eren tres. El director vol retratar els moments en què la princesa va ser lliure, lluny del palau. En canvi, Evans vol detallar onze anys de la seva vida, des del naixement d'Enric fins als dies previs al divorci. Diu que espera emular l'èxit de La dama de hierro, que interpreta magistralment Meryl Streep. Esperem que el guió no sigui tan parcial, subjectiu i faltat de crítica sobre la seva actuació pública com el del film dedicat a la figura de Margaret Thatcher, que, gràcies a la seva actriu, va directe als Oscar. A la catifa vermella Streep es trobarà amb Michelle Williams, una altra nominada per un biopic, en aquest cas sobre Marilyn Monroe. La meva setmana amb Marilyn de Simon Curtis, arriba quan es commemora el mig segle de la seva mort i retrata una estada de l'actriu al Regne Unit.

Curiosament, l'antítesi ètica i estètica de Marilyn, Jackie Kennedy, també ha estat revisada recentment per Katie Holmes en la sèrie Los Kennedy, que va ser censurada als EUA pel clan polític. No els semblava bé la imatge que es donava de la família (la visió del pare és realment dura), tot i que ja haurien d'estar curats d'espants després del divorci de Maria Schriver i Schwarzenegger.

Molts dubtes va aixecar l'elecció per a La meva setmana amb Marilyn de la discreta exdona del difunt actor Heath Ledger per interpretar la rossa més sensual de l'era Kennedy (no s'entenia per què no ho feia la sexi Scarlett Johansson), però sembla que se n'ha sortit prou bé.

En el cas de Diana, a priori tant Knightley, famosa pels pirates de Depp, com Mulligan, de qui s'ha dit que podria ser la nova Audrey Hepburn (ara està rodant amb els germans Coen) tenen al seu favor ser britàniques, però la sud-africana i oscaritzada Theron és apta per fer el que calgui. I això inclou les imitacions de grans mites. Perquè, en el fons, un bon biopic no és més que això, i darrerament la indústria s'ha llançat de cap a aquesta piscina. Per què vivim una època en què el cinema i les sèries de televisió s'omplen de clons de personatges del segle XX?

Diuen que en moments de crisi ens agrada mirar cap enrere buscant referents del passat que ens ajudin a afrontar els reptes del futur. En la moda ens dóna seguretat confiar en les faldilles que va dur amb èxit Grace Kelly i a l'hora d'asseure'ns davant una pantalla potser volem aprendre del que hem deixat enrere... o potser no tornar a repetir-lo. A J. Edgar Leo di Caprio fa molt creïble un Hoover que Eastwood retrata amb menys pietat de l'esperada per un director sempre pròxim a l'esperit republicà, i Benicio del Toro va aconseguir un Goya per la visió complexa i humana del Che Guevara que va filmar Soderbergh. I atenció perquè Julianne Moore ens convidarà aviat a un Tea Party: passarà de ser una lesbiana a Los chicos están bien a fer de Sarah Palin en la tv movie de l'HBO Game Change. Diu que ha estudiat tan a fons el personatge que al seu Ipod només tenia que discursos de l'exgovernadora d'Alaska, a qui, per cert, brodava la còmica Tina Fey al programa Saturday Night Live.

Herois d'esquerres o de dretes es barregen amb artistes amb vides intenses. A Gainsbourg: vida de un héroe, Laetitia Casta va emular la sensualitat d'una Brigitte Bardot en plena efervescència i Adrien Brody va causar sensació com a Dalí a Mitjanit a París. Ni Woody Allen es resisteix a introduir mites als seus films, tot i fer contes de fades. Seran un altre conte de fades els retrats de Lady Di?