Rigau: “No pot ser que els tribunals espanyols qüestionin el català”
“Llengua i educació són competència de Catalunya i el qüestionament des d'instàncies judicials espanyoles demostra una incomprensió sostinguda del fet lingüístic català”
“Quan algú no entén que el català significa igualtat d'oportunitats, desconfia de la capacitat d'aprenentatge del seu fill o l'utilitza políticament”
Ens preocupa que, quan s'atempta contra el model d'immersió, es vulgui laminar la convivència
i la cohesió social
Setmana moguda per a la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Ara per qüestions de llengua. Es preveia que fos dimecres, però va ser dijous que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va concloure que el català és l'eina adequada per a l'aprenentatge a l'escola. Tres famílies recorreran contra la decisió al Tribunal Suprem (TS).
El paper del castellà a l'escola torna a estar en mans del Tribunal Suprem.
No. El català a l'escola està a la LEC. Quan se'ns va comminar a modificar el model lingüístic, vam presentar recurs perquè enteníem que no se'ns podia instar a fer-ho. El Tribunal Suprem ho havia fet arran d'una denúncia de persones que demanaven que els fills fossin atesos en castellà, entre altres coses. Entenc que la part més important del recurs s'ha salvat, que és la que diu que no s'ha de modificar el sistema educatiu a Catalunya. Pel que fa als interessos dels demandants, creu que no s'ha demostrat que totes les demandes hagin estat ateses.
Quines de les demandes es van
atendre i quines no?
Demanaven que es posés la creueta en el full d'inscripció on constés la llengua materna. Això ja es va fer. Poder rebre les comunicacions i les circulars en castellà. També se'ls va fer. Que a P3 hi hagués una matèria de llengua castellana. Se'ls va dir que el currículum de P3 no va per matèries sinó per àrees. També van demanar que els fills rebessin en la seva llengua habitual l'ensenyament. I se'ls va dir que no, perquè a Catalunya la llengua normalment emprada és el català. Van demanar que se'ls donés atenció individualitzada i ara el tribunal ens diu que no queda demostrat que es fes. Per tant, hi ha moltes qüestions plantejades a l'administració que ja es van resoldre. Parlem del 2005 i ja hi ha nens que estan
fora del sistema, o en cursos superiors. Per tant, quan diuen que recorreran, s'entén que ho faran pel dret a ser ensenyats en la seva llengua i aquest dret
nosaltres l'hem d'interpretar pel que
diu la llei d'educació de Catalunya.
I què diu la LEC?
La LEC, en l'article 11, diu que en el moment de la matrícula els pares que tinguin la llengua castellana com a habitual poden demanar que els fills rebin atenció lingüística individualitzada en el període del primer ensenyament. Hi diu “atenció lingüística individualitzada”, no ensenyament en castellà. I això vol dir que s'ha d'atendre l'alumne per garantir que segueixi amb normalitat les classes i que, si hi ha un possible desconeixement de
la llengua, se l'atengui especialment.
Però aquestes famílies volen més.
Reclamen quelcom que la LEC no preveu. Ells ho van formular abans que es publiqués la LEC i, per tant, qualsevol pare que digués ara, de cara el curs vinent, jo vull que el meu fill rebi l'ensenyament en llengua castellana només els podem dir que resoldrem la qüestió en el marc de la LEC. Si un pare diu que vol que el fill rebi atenció lingüística individualitzada, l'hi podem donar, si ho ha
demanat en el moment de la matrícula
i en el període dels 3 als 6 anys.
I més enllà, no?
Més enllà, no, perquè s'entén que una criatura que ve d'un entorn que no coneix el català, en tres anys i amb l'atenció individualitzada l'acaba entenent. La realitat és que l'entenen en quatre dies!
No es preveu que el Suprem pugui modificar res?
No, perquè al Tribunal Suprem només
li correspon atendre casos particulars, però no promoure el canvi d'una llei.
...
D'aquí precisament va venir el problema: en la seva primera sentència, el Suprem insta a adequar el model a Catalunya d'acord amb el principi d'equitat de tractament entre el català i el castellà. I nosaltres li diem: perdoni, ja tenim regulat l'ús lingüístic a les nostres escoles, que al seu dia va ser avalat pel TC. Llavors és quan el Suprem encomana al TSJC que ho faci complir. I, quan ens donen dos mesos per donar compliment a aquest canvi, nosaltres fem un recurs. El ple del TSJC diu: certament, de les coses que
demana el Suprem, una no pertoca, perquè no pot retocar una llei [la LEC] aprovada pel Parlament. I l'altra qüestió, les queixes dels pares, no ens consta que hagin estat totes satisfetes... La darrera, l'escolarització exclusivament en castellà, no pot ser una realitat a Catalunya, perquè tenim el dret reconegut a no
ser separats per raó de llengua.
La interlocutòria del TSJC no obre la porta a que altres famílies diguin que volen l'escolarització en castellà?
No, perquè queda clar que el sistema d'ensenyança de Catalunya queda fora del mandat del Suprem i, per tant, que la LEC no es toca.
Quantes famílies han demanat l'atenció individualitzada en castellà?
La immensa majoria de pares que en la preinscripció indiquen que la llengua habitual és el castellà no ho sol·liciten. No arriba a un 2%. És molt minoritari.
Què passarà si hi ha una allau de pares que ho demanen? Els professors de 3 a 6 anys ja tenen prou feina, no?
La immersió lingüística en català s'ha consolidat i ha tingut èxit en 32 anys pel saber fer del professorat. Cap mestre fa sentir incòmode un nen perquè no domini la llengua de l'escola. El mestre contribueix al fet que la coneguin al més aviat possible. No hi ha cap nen que se senti malament per no parlar-la. Si veiem que el seu desconeixement és alt, com en el cas dels nouvinguts, se'ls fa atenció lingüística en grup a l'aula d'acollida.
Al juny, 505 famílies van demanar l'escolarització bilingüe. Pot ser que reclamin atenció individualitzada, a la llum de la resolució del TSJC?
Si volen atenció individualitzada i tenen entre 3 i 6 anys se'ls donarà. Si la mestra diu “ara agafeu el color verd”, i veu que un no l'entén, hi anirà, l'hi explicarà i en quatre dies ho sabrà. No és cap problema! No s'ha de convertir en un problema. S'ha fet sempre: el contacte i la vida a l'aula faciliten l'aprenentatge. No hi ha cap nen que surti sense saber les dues llengües. La majoria ja tenien escolaritzats els infants en escola catalana.
Què va pensar quan divendres una
de les demandants va dir que se
senten com els negres als EUA
quan els segregaven?
Que hi ha una utilització política del tema. Què dirien aquests pares si enviéssim els seus fills a un centre diferent perquè volen escola castellana? Què dirien si s'hagués optat per separar els alumnes catalans dels castellanoparlants i tinguéssim dues comunitats escolars? Només hi ha una segregació possible: la de fer doble xarxa. La fortalesa, a aquest país, li ha vingut de la cohesió social, de la convivència i, per tant, ens preocupa que quan s'atempta contra aquest model es vulgui laminar tot això. El tema de fons és aquest: Catalunya és un país que va incorporant la gent que ha vingut d'arreu i comparteix una llengua comuna que és el català. Sigui quina sigui la llengua familiar d'un nen, el català a l'escola li dóna sentit de pertinença i li facilita la promoció futura personal i social. De veritat es vol laminar aquest model? Però si l'ensenyament en català és una demanda dels pares. Quan ensenyava m'ho deien: “A casa no parlem català però ensenyi-li al meu fill; vull que quan busqui feina sàpiga parlar el català i el castellà, i tingui les mateixes oportunitats que tothom.” Quan algú no entén que el català és igualtat d'oportunitats, desconfia de la capacitat d'aprenentatge del seu fill o l'utilitza políticament.
Precisament, un partit que ho utilitza políticament és el Partit Popular, amb el qual vostès pacten sovint.
Pactem amb el PP, amb el PSC i amb
Esquerra.... Quan un govern no té majoria absoluta ha de pactar. Hem de recordar que el PP havia acollit la llei de normalització lingüística i hauríem d'analitzar el moment en què canvia de criteri, a l'hora de valorar el model escolar lingüístic. Coincideix amb l'aparició d'alguna força política que fa de l'atac a la llengua la seva raó de vida parlamentària.
La presidenta del PPC va liderar al juny la presentació pública de les 505 peticions d'escolarització bilingüe...
Se'ls va contestar que, d'acord amb
la LEC, això no és possible; ho van
entendre, i aquí s'ha quedat.
Hi ha pares que ja han dit que
recorreran al Suprem contra
la resolució del TSJC.
No ens cansarem de defensar un model que el 1994 va perillar i ni la sentència contra l'Estatut el va ferir de mort. Estic convençuda que a Catalunya ara hi ha una força i un consens construït generació rere generació que, si veu el model
en perill, s'activa i el defensa. Tenim un repte educatiu molt important i, per
això, el debat lingüístic l'hem circumscrit a l'àmbit polític i judicial, sense
que afecti el dia a dia de les escoles.
Un debat polític i judicial dur...
No és lògic que els tribunals espanyols qüestionin el català cada dos per tres. La llengua i l'educació són competències de Catalunya i el qüestionament des d'instàncies judicials espanyoles demostra una incomprensió sostinguda del fet lingüístic català. No imposem res a la resta de l'Estat. El dret és a conèixer les dues llengües, i correspon a la Generalitat decidir com s'organitza l'ensenyament per aconseguir-ho. Si durant 30 anys, amb totes les dificultats viscudes, s'ha aconseguit aquest domini, com es pot qüestionar ara? Com que no ho poden qüestionar pedagògicament ho intenten des de la política. El president Mas ho ha dit clar: “Som on érem i no ens mourem”.
n
p