“Sobta que un nen vagi al seminari, però no a la Masia”

Quan jo estudiava érem 125 nens que anàvem del que era sisè de bàsica fins al tercer de BUP. Dels 22 del meu curs només tres vam passar al seminari major.

Nou. Nois dels 12 als 18 anys.

Veu? Com vostè, la gent fa cara estranya quan es diu que hi ha nens tan petits estudiant en un lloc on, si tot va bé, sortiran sent capellans. Fins i tot hi ha gent a qui li fa pena. Tothom ho troba molt sacrificat; en canvi quan un nen entra a la Masia tothom se n'alegra.

Tot suposa un sacrifici, però ara molta gent no entén això de fer-se capellà i sí fer-se futbolista.

Abans les famílies tenien molts fills i sovint n'hi havia un que es feia capellà. Tothom se n'alegrava. També perquè el sacerdoci estava ben valorat i es considerava una bona professió. Quan jo vaig dir que volia ser capellà els meus pares van estar contents, però els meus avis encara més. Ara sé de nois que ho volen ser i els seus pares s'hi oposen.

Això vol dir que ara quan un jove ve al seminari ja ho fa amb un cert convenciment. Una altra diferència és que en altres èpoques entrar al seminari per a molts era l'única possibilitat d'estudiar.

Quan als anys cinquanta i seixanta hi havia una quantitat enorme de joves d'entre 18 i 20 anys ja es descartaven els candidats de més de 25. A mesura que davallava el nombre de seminaristes es van considerar els sol·licitants més grans. El curs passat es van ordenar tres preveres que rondaven els 50.

Entre els 20 i els 30 anys i són, majoritàriament, universitaris. Encara hi ha alguns nois de 18 anys, però són minoria.

Demana un sacrifici com tot el que es fa seriosament. Però tot el que té de sacrificat ho té d'agraït. Recentment un estudi deia que entre les persones més satisfetes amb la seva professió hi ha els capellans. Potser al món pot sorprendre aquesta entrega, sobretot perquè no ens podem casar..., però jo crec que si ens preguntes, tots diríem que ens en tornaríem a fer.

L'Església no s'ho imaginava, certament. Ho vivim amb realisme, conscients del que està passant, amb humilitat, perquè no acabem d'entendre tots els perquès d'aquesta realitat, i amb esperança, perquè veiem que en aquesta situació de dificultat i secularització apareixen brots de fe on no s'esperaven...

En part va ser així, perquè seminaris que havien tingut mil places i que de cop es quedaven amb cent en algun cas potser no van extremar prou la prudència a l'hora de vetllar per l'entrada de candidats. Però no podem oblidar el moment crucial que va suposar l'alliberament sexual de finals dels seixanta i que va fer que sacerdots ordenats tinguessin una reacció no adequada davant una situació nova que no van saber pair. I això no té res a veure amb els seminaris!

Intentem educar en la llibertat i en la responsabilitat. Hi ha quatre grans eixos: la pregària (la nostra raó de ser), la formació acadèmica, la formació humana i la formació pastoral. I això en un marc d'internat per aprendre a conviure i fer comunitat.

Sí, i a excepció de quatre ucraïnesos que han vingut expressament perquè aquí tenim una important comunitat de catòlics d'Ucraïna, la majoria són nois que ja estan vivint aquí i que s'esforcen molt per integrar-se.