Institució ben dimensionada però massa poc flexible

La Universitat té fama de ser rígida i d'incapaç de renovar-se, d'institució endogàmica en què un grup selecte de funcionaris viuen blindats, al marge de les penúries laborals de la resta de la societat. Però aquesta imatge, segons els rectors de les universitats públiques, no es correspon a la realitat. Gairebé gens.

“Els últims trenta o quaranta anys, les universitats i els governs han fet les coses raonablement bé”, afirma Roberto Fernández, rector de la Universitat de Lleida (UdL), que assegura que “la imatge que es té del sistema universitari, d'ineficient i de disbauxa, és falsa”. “El que passa és que la gent encara té una idea de la Universitat de fa trenta anys”, hi afegeix. I desmuntar els tòpics no és fàcil.

Per exemple, el tòpic del suposat excés d'universitats. “No hi ha massa universitats, l'oferta és raonable”, diu Josep Joan Moreso, rector de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). “Escòcia i Dinamarca, per exemple, en tenen més que nosaltres”, explica. En números rodons, Catalunya té una universitat pública per cada milió d'habitants i cinc més de privades, algunes amb capital públic. El nombre d'universitats –coincideixen a dir els rectors– està bé, però no tant “el dimensionament econòmic, que no és el que hauria de ser per la posició que ocupa Catalunya al món”, denuncia el rector de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Francesc Xavier Grau.

El problema, per tant, no és la dimensió sinó determinar quina funció han de tenir les universitats, especialment en aquests moments de crisi. Un dels retrets principals que últimament es fa a la Universitat és la insuficient adequació de l'oferta universitària a les demandes de la societat. Els rectors admeten que, tal com diu el rector de la Universitat de Barcelona (UB), Dídac Ramírez, “s'ha de racionalitzar la dispersió de l'oferta tenint present cap on va la demanda”. Fernández, però, puntualitza que “gràcies a l'autonomia universitària, els últims trenta anys hi ha hagut un procés racional d'adequació de l'oferta a la demanda, malgrat alguns casos anecdòtics”.

Poques o moltes, el cert és que el sistema té manques d'adequació a les necessitats del país i cada cop sorgeixen més veus que reclamen una especialització de les universitats. “Cada universitat ha de tenir unes funcions i uns papers diferents i personalitat pròpia”, proposa la rectora de la Universitat de Girona (UdG), Anna Maria Geli.

També hi ha qui, enmig d'aquesta psicosi de retallades, es planteja la fusió d'universitats. En els últims anys molts centres catalans han posat en marxa convenis de col·laboració entre ells tant per optimitzar recursos, però cap Universitat no vol sentir a parlar de fusions.

“Les 25 primeres universitats dels rànquings internacionals tenen una dimensió semblant a les nostres”, diu Moreso. “Cal fer fusions com a França?”, es pregunta. Moreso creu que les universitats fan prou bé la feina, “però hi ha problemes als extrems”. “Tenim una taxa d'abandonament molt alta i cal reforçar l'oferta per als millors”, hi afegeix Moreso, que veu clau “flexibilitzar la contractació del professorat i fer més internacional la manera de reclutar-los”. Grau hi afegeix un altre problema: la “manca de personal d'administració i serveis en la gestió de la recerca”.