Societat

Les mans d'una mestra sense llengua

FIL D'ARANYA

No sé si us he explicat alguna vegada que, a banda de fer de curranta d'oficina, d'etiquetadora de llibres a la Biblioteca Enric Valor, penjadora de quadres en algunes exposicions i d'ocasional “florero” en alguna conferència, aquesta que us escriu també és mestra, de titulació i, sobretot, de vocació. La veritat és que mai no he exercit amb xiquets perquè la vida m'ha portat per altres camins i l'únic que he fet relacionat amb la docència són cursos de valencià per a periodistes i per a personal sanitari. He ensenyat llengua durant 15 anys a persones adultes. I, sabeu?, m'agradava. M'agradava molt. Pense que segurament ensenyar a persones fetes i dretes no deu ser molt diferent d'ensenyar a nens. He ensenyat a llegir, a escriure i a parlar a centenars d'alumnes i sobretot els he ensenyat qui som i com som els valencians i per què som com som.

Al llarg d'aquesta dotzena i mitja d'anys fent classe m'he trobat de tot. He viscut algunes anècdotes negatives, com per exemple, quan feia classe al Centre de Producció de Canal 9 a Alacant, hi havia dies que hi anava i em trobava l'aula buida i esperava deu minuts, deu més i els alumnes no arribaven, cinc més i continuava sola. Una hora i allà no havia vingut ningú. M'ha passat també trobar-me gent que venia a les meues classes com qui va a classe de boixets o de punt de creu a passar l'estona sense el més mínim interés d'aprendre llengua. I m'he trobat també persones d'aquelles que et fan la classe incòmoda perquè se'ls veu estampat a la cara el rebuig per la llengua i enganxat a la veu un to d'absolut menyspreu per tot allò que siga diferent del que ells són.

Tot això, però, com dic, no han passat de ser simples (i ximples) anècdotes. Fent classe he passat molt bons moments com per exemple quan en un nivell inicial el primer dia t'adones que hi ha gent que no entén absolutament res, que està a l'aula com si estiguera en un altre planeta i passades un parell de sessions ja són capaços de construir frases senzilles i se'ls il·lumina la cara quan s'escolten a ells mateixos. També han estat molt agradables els finals de curs quan gent que incomodava a classe perquè venia carregada de prejudicis contra tot el que fóra diferent d'ells començaven a mirar-me d'igual a igual, a respectar la meua llengua i la meua cultura i, alguns fins i tot, a sentir-la una mica seua.

Tanmateix, a partir d'ara ja no faré classe perquè les institucions per a les quals treballava, abraçades al colp de tisora, han prioritzat l'anglés com a única opció d'idioma en els cursos de formació continuada. La notícia m'arriba justament quan en l'altra faena que faig, la gestió cultural i la dinamització lingüística, també ens veiem abocats a mirar en què gastem fins l'últim cèntim, perquè les retallades també esfilagarsen la cultura. Amb la llengua retallada fins a mínims aterridors, què li queda a aquesta mestra? Doncs pense que quan a una mestra li tapen la boca el que li queda són les mans i un teclat on anar filant aquesta teranyina en la qual enganxe cada setmana el meu descontent i el meu convenciment que, malgrat que som una societat amb els drets lingüístics mutilats, no pensem callar ni deixar-nos acorralar perquè en som molts i entre tots podrem rebentar les reixes del corral.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.