Festa de guardar a Miami (i II)

L'oratge és primaveral però sense daltabaixos. El cel del Carib presenta una fesomia diferent a la dels restants cels del planeta. Els núvols, originals bombolles de crema, esclaten sobre un fons on es barregen el color turquesa i el blau gèlid.

Per primer cop, sent parlar en castellà a Ocean Drive, avinguda de SouthBeach amb edificis Art Decó magníficament rehabilitats. Encara que el moviment va nàixer el 1920, l'època d'esplendor li arribà amb la Gran Depressió. És un estil abundosament ornamentat que es basa en cubs, esferes i línies rectes, ratlles paral·leles, sòls de terratzo, motlures als sostres, colors tropicals i pastel, taulers amb baix-relleus i rètols amb llums de neó. El seu subtil decadentisme contrasta amb la xarona platja veïna. Sempre hi ha un munt de gent: asseguda en cafeteries, passejant, nadant, prenent el sol... De sobte, he somiat que s'hi buidava i els personatges de Raymond Chandler i DashielHammet l'omplien d'una vida diferent. La mediocre realitat ha tornat amb els “cotxes-búnquer” que l'exèrcit dels Estats Units empra a Afganistan. Els hi conduïen civils amb possibles que els compren per a “protegir-se”. De què?

Decidesc tornar a l'hotel emprant el transport públic. És una altra manera de conèixer el personal del país; ha estat, però, un seguit d'obstacles. El primer, recórrer-se els dos quilòmetres que hi ha entre Ocean Drive i la parada d'autobús: curulls de cotxes, de voreres estretes, de gent amunt i avall... El segon, la compra del tiquet:o li dónes dos dòlars a la “maquineta” o es queda amb tot. El tercer, els imprevistos consubstancials al país. En pujar-hi, un home de volumetria considerable s'ha apressat a cedir-me el seient veí. No havien passat ni dos minuts que un jove m'ha suggerit que l'abandonés prest perquè havia estat grapejant dones. En baixar, el jove s'ha presentat com a biòleg cubà. Era un personatge peculiar que havia viscut a Barcelona. M'ha suggerit que anés amb compte amb els afroamericans com l'home volumètric de l'autobús; segons ells, tots sense excepció eren definitivament racistes. Convenia no mirar-los a la cara ja que esdevenien força agressius. Ha acabat recomanant-me que tornara a l'hotel amb taxi perquè els “gringos” eren gent molt rara. De sobte, m'he vist ambl'individu volumètric al darrere i m'he espantat. He començat a pujar ràpidament les escales mecàniques que conduïen al metro i el volumètric, darrere. Dalt ja i comprovat que no hi havia ningú, he arrencat a córrer i he pres les de baixada a bots de tres en tres. M'ha salvat el fet que la volumetria del perseguidor li impedia botar. A sota tampoc no hi havia ningú i he començat a considerar l'afer més seriosament. Estava enmig del no-res circumdada de gratacels. He continuat, doncs, corrent. De camí a l'inconegut, he topat amb una dona que m'ha indicat on trobar taxi i m'ha suggerit que no m'aturés fins arribar-hi. Finalment, ha aparegut un taxi. I després diuen que Guatemala és perillosa...

La conversa amb el taxista ha estat de profit. Era argentí i feia set anys que vivia a Miami. De sempre que havia estat taxista. Com gairebé tothom, començà llogant el vehicle a una empresa. I com li va anar bé, ja es comprà la “màquina de treballar”. La crisi econòmica, però, ha dificultat la situació, perquè hi ha tanta gent fent de taxista que és difícil llogar vehicle i cal comprar-lo si vols tenir-lo a mà. Dissortadament, ser-ne propietari comporta pagar molts impostos. M'ha dit que una àrea important de la ciutat havia estat durant anys territori dels narcotraficants. Reagan havia acabat amb ells i uns quants havien “canviat de rol”. Pagar en un munt de bitllets per comprar les antigues mansions de Coral Gables i havien passat a ser “gent modèlica”.

Per molt atractiva que semble al visitant, Miami és una ciutat poc habitable per als de sempre. No s'hi pot passejar perquè manen els cotxes, el transport públic és per a un nombre creixent de gent pobra i sense sostre, hi ha força barris perillosos i cada cop més tothom viu tancat al seu barri. A la fi, resulta que en un món globalitzat, la població viu de manera més aïllada que mai. Acabarà passant-nos el mateix a nosaltres?