És clar que si la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) pot influir en l'elecció de l'arquebisbe de Barcelona –i segur que aquest és un dels seus principals objectius– el successor de Martínez Sistach serà l'actual bisbe de Terrassa, un membre de l'Opus Dei de l'ala dura format a Toledo al voltant del qual han crescut les noves generacions de capellans que, segons els sectors més progressistes, “ han girat l'esquena al Concili Vaticà II”. Josep Àngel Saiz Meneses seria l'opció predilecta dels sectors més conservadors. Alineat amb Rouco Varela i Antonio Cañizares, president i vicepresident de la CEE i que formen part de la Congregació de Bisbes, no seria estrany que la cúpula eclesial espanyola fes totes les maniobres possibles perquè el nomenessin. Es desconeix si formarà part de la terna que ha de proposar Sistach a la Congregació de Bisbes, perquè no ha donat cap nom. De fet, diversos sectors considerats més catalanistes li retreuen que no hagi nomenat un segon.

Aquests bufarien alleugerits si es nomenés l'arquebisbe d'Urgell, Joan Enric Vives, però els experts creuen que aquesta opció és remota ja que Vives és copríncep d'Andorra i és difícil que pugui deixar aquest càrrec. Segons membres de l'Església, si Vives deixés Andorra s'obriria la porta de l'ascens de la corona espanyola al coprincipat, al qual aspira.

Un tercer nom que sona amb molta força és el de l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, també de l'Opus Dei. Nascut a Guissona (per tant català, que ja és alguna cosa) però format a Navarra, Pujol (que aquest any ha fet declaracions molt polèmiques del tipus: “Les dones no poden dir missa igual que els homes no poden tenir fills”) és considerat, malgrat tot, “força dialogant”. Seria la
cara amable de l'Opus Dei.

Al marge d'aquests tres pesos pesants, en principi es descarten altres bisbes. No es pensa ni en Xavier Novell, el jove bisbe de Solsona que ja destaca per les seves posicions ultraconservadores (fa quatre dies es va afanyar a defensar el bisbe d'Alcalà, que va criticar els homosexuals i les dones que avorten) i titllat d'arribista, ni, per descomptat, en el bisbe de Vic ( sense carisma i ultraconservador). Sembla que també queden fora de les travesses el bisbe de Lleida, Piris, conservador de l'escola de València, i el bisbe de Girona. Tampoc no es pensa en el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, que, tot i que seria força de consens i del gust de l'Església catalana, no es veu amb caràcter suficient per a un càrrec d'aquesta envergadura ni amb suficients contactes.

Al marge dels noms d'aquests bisbes, Roma podria nomenar algun altre capellà. Sona l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, que ja va sonar abans de nomenar Martínez Sistach, i sona també Josep Maria Turull, rector del seminari de Barcelona, o l'expresident de la Fundació Joan Maragall Antoni Matabosch. Fins i tot sona Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia i amb molt bona relació i contactes al Vaticà.