Societat

Gainesville

UNA TURISTA COMPROMESA

El trajecte dels Everglades a l'aeroport de Miami se'm fa tan curt com el vol d'un ocell. Gràcies a velocitats contingudes i la paciència infinita dels conductors, viatjar amb cotxe pel país és una forma excel·lent de conèixer-lo.

L'aeroport de Miami és immens. La primera sorpresa és l'obligació de pagar 25 dòlars per no haver volat directament des d'ací fins a Gainesville el dia de la meua arribada. Descobriré el motiu del “càstig” en el viatge de tornada a casa.

Els avions “d'interior” són menuts i de qualitat ínfima. L'avió pren el vol de dia. La llum del vespre vessa un mantell color caldera sobre la planúria infinita. Els gratacels del downtown i algun hotel perdut ací i allà encara en destaquen més l'absoluta manca de relleu. Arribe a Gainesville de nit. Els meus amfitrions ja estan esperant-me.

Aquesta ciutat de l'estat de Florida està situada al comtat d'Alachua i té vora 124.000 habitants. És important perquè allotja la universitat més gran de l'estat i la tercera pública més gran del país; i també perquè està a meitat camí d'Atlanta, Georgia i Miami. Amb predomini absolut de fauna i flora sobre urbanisme, hi destaquen sobretot les arbredes, la majoria de fulla caduca; algunes, bellíssimes. De fet, ha rebut el títol de “ciutat arbre” del país. El clima és subtropical humit, d'estius força calorosos i hiverns càlids. Hi ha un 64% de població blanca, un 23% d'afroamericana, un 10% de latinos, un 7% d'asiàtics i un 2,5% de les restants races (amerindis, illencs del Pacífic i altres). El 27% de la població viu sota el llindar de la pobresa. L'àrea és eminentment agrària i la gent, molt tradicional. És el que coneixem amb el nom de “Sud profund”.

Les cases són de fusta; per dins i per fora. Són construccions febles en un indret d'huracans freqüents i devastadors, a més de pluges ferotges, que poden acabar en un tres i no res amb pobles sencers. S'eleven sobre pilars de ciment curts i grossos per protegir-se de la humitat i les aigües subterrànies. Són àmplies i els jardins que les volten, espaiosos. També els carrers que les “emmarquen”. Com en la resta del país, no hi ha tanques ni murs que les aixopluguen de l'esguard de tafaners o dels atacs imprevistos d'algun boig després de sentir el sermó d'algun missioner estrafolari. En un país on la gent viu amb por. Tampoc ací no trobe vianants passejant per les amples voreres i sota esponerosos arbres. Tothom dins de casa o amb cotxe, substitut del cavall. O, en tot cas, amb bicicleta, que la manca de relleu del terra i l'oratge benigne ho permeten. Quant a taxis, no n'hi ha; i, de transport públic, insuficient i rònec.

De camí a casa dels meus amfitrions ja em copsa veure alguns edificis de fusta imitant pedra que semblen mansions del segle XIX. A la porta seuen grups de bordegassos prenent la fresca. Són les famoses confraries masculines de la universitat, fortament masclistes. Cal superar una sèrie de proves gens modèliques, a més d'acceptar-ne la “normativa”, per a formar-ne part.

El centre de la ciutat es troba lluny de qualsevol veïnat a causa de la conformació urbana de la vila. És reduït i amb minses construccions de més de tres plantes. S'hi apleguen els enclavaments històrics de renom, els edificis oficials, uns quants restaurants de posat “europeïtzat” i algunes discoteques i locals de copes. Per cert, en una d'elles he begut el “Manhattan” més potent de la meua vida. De botigues, cap. Tothom compra en els supermercats mastodòntics que brollen com fongs als afores.

La ciutat resulta silenciosa per a nosaltres, gent d'àgora. Tothom es tanca a casa amb l'aire condicionat en marxa, faça o no calor. Si no en fa, el personal s'abriga; però mai no obre portes ni finestres. És una cultura del fred arrelada al tròpic. Ni s'hi han adaptat ni semblen voler-ho. Són gent emporuguida pel contacte amb l'altre, siga veí o col·lega d'oficina. Ara bé, no s'esdevé el mateix al si de totes les cultures. La casa dels meus amfitrions, per exemple, és al barri afroamericà i on la gent és ben amigable. Potser la pobresa els ha fet més solidaris i cooperatius entre ells i els l'ha treta definitivament.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.