Recurrent mediocritat

En algun moment del Quadern gris, Josep Pla, anguniat per les estretors econòmiques de la família, escriu sobre la possibilitat d'incorporar-s'hi a la professió periodística després d'acabar els seus estudis de dret com una forma de no renunciar a la seua pulsió com a escriptor i, al mateix temps, poder mantindre's econòmicament. Un amic li confirma que una temporada fent de periodista podria contribuir a ordenar les idees i “aclarir l'estil”. Al mateix temps, però, l'adverteix sobre la professió: “El periodisme és un mal ofici, i jo us aconsello que, una vegada n'hàgiu tret el suc, us en sortiu. Però el periodisme és útil perquè força a veure les coses directament i a descriure-les d'una manera clara i senzilla. Us haureu d'acontentar amb el que us donaran, que serà ben poca cosa. Potser no podreu ni pagar la dispesa. Però no hi ha més remei...”.

Encara no hem arribat a la tercera dècada del segle XX i aquesta figura del periodista meritori ja forma part del paisatge. Episodis com aquell i uns quants més del llibre de Pla fan veure que sota el mant d'avenços tecnològics que semblen atorgar-li a la vida en la segona dècada del segle XXI una aparença de modernitat, la nostra existència continua dominada per un mant de recurrent mediocritat, una soberga tendència a caure en similars esquemes de funcionament, en errors semblants. La qüestió periodística és, si més no, paradigmàtica: amb les excepcions de rigor, normalment associades als diners públics, iniciar-se en aquella professió sempre s'ha fet des d'una autoimposada precarietat. Acceptaves qualsevol cosa, incloent la suma zero, per poder escalar cap al següent campament base, cada vegada més a prop de l'hipotètic cim. Amb sort, podies clavar el cap en mitjans solvents, públics o privats, i formar part del cos privilegiat dels ben pagats. La resta, mileurisme, i això en els bons temps, o l'emoció (perdoneu la ironia) del franctirador a tant la peça. La màxima de la professió ha estat sempre buscar-se les garrofes “com es puga”, procediment que no sempre té a veure amb les coses aquelles de la independència, el rigor (no parlem d'objectivitat, no siguem càndids) i etcètera. La mediocritat s'ha expandit com un globus. I amb la crisi, se li ha expedit el certificat de pràctica a l'ús: s'igualen les categories periodístiques (dels “privilegiats” d'un sou decent van quedant ben pocs i s'elimina, com a la resta de la societat, la classe mitjana) i l'oferta per exercir l'ofici amb dignitat es converteix en escassa. Li podem tirar la culpa a la crisi global, però fórem nosaltres, els periodistes, els qui posàrem els primers claus en el taüt: rebaixant la valoració econòmica de la nostra professió hem instaurat les bases per la seua degradació, aigualint i vulgaritzant un treball que té com a objectiu sostenir amb informació i pressió al poder els equilibris democràtics.

Qüestionat això, tot esdevé mediocre, previsible, esquemàtic, espectacular, desimbolt, cridaner, rialler, consumista, espontani i bla, bla, bla. Al gust de la cridòria popular. Molts dels nous periodistes que s'hi incorporen ni tan sols sabran de què estem parlant, perquè el seu objectiu vital ja no és entrevistar algun dia Nelson Mandela, o García Márquez, per dir alguna cosa, sinó formar part del circ esportiu o de la salsa rosa del xonisme nacional. Per sous de pizzero. Tot, tan vulgar, banal i insubstancial com la pròpia societat que ho sustenta. Ara preguntem-nos com hem arribat fins ací, quin tipus d'informació hem consumit durant els anys precedents, quantes cabres venudes, quantes motos comprades.

Per cert: potser Pla necessitava el periodisme per “aclarir l'estil”, però ja escrivia com els mateixos àngels abans de ser periodista. Si hi ha algun Pla en potència en la sala, que no ho intente. No li valdrà la pena.

[sotalacreueta.blogspot.com]