La missa de l'Ignasi

“No vinc aquí perquè sigui de missa, vinc a donar un cop de mà a l'Ignasi perquè és un paio collonut.” L'Ignasi és mossèn Ignasi Forcano, rector de la parròquia del barri de Sant Pau, a Girona, que al setembre serà rellevat per ordre del bisbe de la diòcesi, Francesc Pardo, que el jubila, com és preceptiu, als 75 anys, malgrat la manifesta oposició dels feligresos i amics a aquesta mesura, un dels quals va pronunciar diumenge passat, abans de l'ofici del migdia, les paraules que obren aquesta crònica. Aquests mateixos feligresos es van mobilitzar quan van saber de les intencions del bisbe Pardo, i en poc menys de 3 dies van recollir gairebé un miler de signatures demanant al bisbe que reconsiderés la seva postura i permetés a Forcano continuar la seva labor a la parròquia, com era la seva voluntat.

La veritat, no m'estranya. Feia molts anys, més dels que la meva pobra àvia hagués tolerat, que no anava a missa i la feina m'hi va dur diumenge, festivitat de Santa Maria de Magdala. ”Bon dia a tothom! Com ha anat la setmana? –respostes diverses dels feligresos–. Avui és un dia per a la reivindicació de la paritat de l'home i la dona dins de l'Església –va seguir l'Ignasi–. Les dones sou la quarta o la cinquena prioritat, com a molt, per a l'Església. Això sí, per netejar serviu perfectament!” L'Ignasi va etzibar tot això a l'inici d'una cerimònia poc cerimoniosa, tot establint diàleg amb la quarantena de parroquians presents. Començo a entendre per què aquest bon home no deu ser massa ben vist per la jerarquia eclesiàstica. La seva pertinença al Fòrum Alsina no deu ser pas un punt a favor, però tinc la impressió que hi ha més factors. Els jerarques de l'Església, com els polítics, no toleren gaire bé que els posin en evidència o que els ridiculitzin –l'insult, fins i tot, no és més greu–, encara que sigui de manera no conscient. La missa de l'Ignasi té tot el que la litúrgia requereix que tingui, però a la seva manera i amb un tarannà pedagògic, positiu i vital que no s'adiu gens amb el que jo vaig viure de jove i amb el que he experimentat en d'altres cerimònies religioses. De fet, diuen que amb aquest tarannà ha aconseguit atreure una munió de joves, potser no pas a missa, perquè no se n'hi van veure massa diumenge passat, però sí a l'entorn de la parròquia. Només això ja és insòlit.

El mossèn va fer referència a diversos temes, a les colònies de la parròquia i, és clar, a la decisió del senyor bisbe. “Estic content? No! No ho estic. Estic enfadat amb el senyor bisbe? No! No ho estic. Ell decideix i s'ha acabat. Ja sortiran altres coses. Quan Déu tanca una porta, obre una finestra.” Però també va deixar clar que volia continuar. La lectura de l'Evangeli i les reflexions a l'entorn d'aquesta van ser senzilles, planeres, amb una veritable aplicació pràctica, sense obligar a fer abstraccions als seus parroquians com passa tot sovint. En definitiva, connecta amb la gent, quelcom que no aconseguiria el mateix bisbe ni que es passés dues setmanes sermonejant. I en les seves reflexions es passa dels apòstols als Jocs Olímpics i aquell “pobre noi de Lloret” (Àngel Mullera) al qual no hi deixaran participar, i que es barreja amb consideracions com que “el temps, abans, es pagava a preu d'or, ara no, ara es paga així a segons qui i vés a saber quantes hores treballa aquest que tant cobra”. Els feligresos de l'Ignasi, a l'hora de combregar, se serveixen de la taula que han parat ells mateixos, un altar folrat de teles de colors vius, i no han d'esperar que el celebrant els faci la gràcia. Tornem a la paritat abans d'acabar, amb la lectura d'un manifest del Col·lectiu de les Dones en l'Església, que tenen com a patrona, precisament, Maria de Magdala. La diferència és que, mentre uns demanen paritat i justícia social, d'altres demanen que els moguin la cadira de Carlemany, que és al seu lloc des del segle XIV, per aposentar-hi els seus reials al centre del presbiteri catedralici, en un lloc preeminent, i fer l'ofici per a feligresos que tan bon punt hagin travessat la porta ni tan sols recordaran una sola frase destacable de l'homilia.