Ho fan els que s'han passat a l'agricultura ecològica. Ells sí. Jo, en canvi, he volgut deixar constància a través de Twitter de com és l'agricultura convencional actual.

En diverses sobretaules d'aquelles d'arreglar el món i no arreglar-ne res amb un amic meu, l'historiador Jordi Soldevila. Vam arribar a la conclusió que falta molta educació al consumidor. Amb el menjar estem acostumats que vas al mercat, ho compres, ho fiques a la cistella, i ni et preocupes d'on ve ni de com s'ha produït allò.

Podríem dir que és com un sistema de traçabilitat. Que es pugui seguir el rastre del producte. Les centrals fructícoles a les quals porto els productes i els agents de sanitat em fan portar un quadern d'explotació amb els tractaments i els processos que ha passat la fruita. Però la gent no el veu. No en tenim el costum. La idea del Twitter és una mica aquesta. De cada pas que faig en deixo constància amb l'smartphone. Que la gent sàpiga d'on ve el que trobaran a la botiga. Una altra idea que tinc al cap és seguir la traçabilitat del que es feia fa 50 anys. El meu pare és de l'última generació que llaurava amb mules. Això es perdrà. Ara fem tot de processos que abans es feien d'una altra manera.

Jo ara estic en un compàs d'espera: no estic ni en un lloc ni en un altre, no m'acabo de decidir. El futur serà o bé explotacions molt grans, hiperproductives i industrials, o petites i ecològiques. Jo em decantaria cap a l'ecològica, però em fa respecte: baixaria molt la meva producció i seria anar a una comercialització totalment diferent de la que a casa meva portem amb agricultura convencional. Tinc una primera finca que si no passa res la volia declarar com a ecològica, per fer-hi poma verda donzella. Tothom em diu que me l'hauré de menjar jo, però ho vull provar. Sap què passa? Què tinc la sensació que no en sé res, de pagès, i vull aprendre'n. Ara ens envien avisos des de les centrals automàtiques o les centrals comercialitzadores: ara toca tractament d'això, ara plantar allò, ara fer tal cosa, i ho fem com es faria en una indústria, quan en realitat no en sabem res, del camp.

Fer de pagès hauria de ser anar al camp, fer un cop d'aixada a la terra i saber a cop d'ull si està en bon estat o no, o mirar una planta i observar si li passa alguna cosa o no. Cal redescobrir la feina de la pagesia. Jo ara n'estic aprenent, després de tants anys de ser-hi. Internet hi ha ajudat. Amb un telèfon a mà puc ara mirar per internet si li passa res a la collita, la fauna auxiliar, quins depredadors van bé, identificar espècies, malalties... L'ideal és que ja ho sabéssim. Nosaltres i els consumidors.