L'alegria del retrobament

Enguany entre als Estats Units, per Atlanta via París. La capital francesa puntejava de gris entre un llac de núvols. L'aeroport americà és còmode i asèptic. Prou més que el de Miami.

El problema de l'arribada són els controls que viatger i equipatge sofreixen. A la duana, passaport i cos han de “travessar” una mena de raigs làser. Després, posar els capcirons dels dits sobre la pantalla “enregistradora” i, finalment, deixar-te retratar. Si tens sort i el teu avió no coincideix amb molts altres en aquest immens aeroport, l'escorcoll a la teua maleta s'abreujarà. Això et permetria prendre el vol de connexió sense córrer en excés per passadissos a fi de “caçar a temps” el tren subterrani. Ara que jo m'havia fet la il·lusió de perdre'l. Hauria romàs a Atlanta 24 hores, fins al vol següent i tot pagat per la companyia aèria, que no és el primer cop que m'ocorre. No ha estat possible i encara he hagut d'esperar una bella estona dins l'”avió-joguina” que m'havia de dur a Gainesville de nou. Com el de l'any passat, aquest és escassament confortable. Dempeus, el cap toca sostre, encara que no sigues alta, com és el meu cas.

Al meu costat seu una bostoniana. Llegeix capficada un d'aquests llibres digitals que està substituint el llibre en suport de paper. És educada, racional, distant. Parlem una mica de la seua ciutat, que conec bé. Sobretot de l'interessant Museu de les Belles Arts que allotja una excel·lent col·lecció pictòrica i on hi ha exposada una capella romànica procedent del Pirineu català. L'havia comprada un magnat i després la va cedir al museu. Fou transportada sencera. No degué tenir massa remordiments el mossèn que se'n va desfer.

Tant als aeroports com als avions i als restaurants, la gent funciona totalment centrada en els mòbils de darrera generació. Tothom s'envia whats aps contínuament. Viuen immersos amb esguard i dits centrats en la pantalla, sense ni tan sols parlar. Potser siga una forma diferent d'eludir discussions. Quan els hi veig, em vénen de sobte al cap les imatges de les gàbies dels zoològics on hi ha simis. Tant els usuaris dels aparells com els residents del zoològic tenen “tics” semblants. I em pregunte: tants milers d'anys per arribar ací? Realment serem tan imprescindibles al planeta Terra com ens afigurem? Paga la pena que aquesta esfera de magnífics blaus i verds haja de suportar la presència de semblants cretins? Ha aparegut, doncs, una nova addicció, complementària de totes les tradicionals.

Arribe a Gainesville al vespre. Aprofitem els meus amfitrions i jo per anar a sopar en un restaurant japonès acabat d'obrir. Les quantitats d'aliment, com sempre, ingents. No importa que en la cultura gastronòmica del restaurant en predominen de més minses. S'acoblen a les demandes dels usuaris i ací sempre són imposants. Prop nostre hi ha una taula ocupada per una quinzena d'adolescents. Estan celebrant un aniversari. Parlen molt fort i això em sorprèn al país de les aparences civilitzades. Els demane als amics si la crisi econòmica ha afectat l'estabilitat emocional de la població i em diuen que la cultura ianqui és la cultura de l'adoració a l'adolescent. I aviat recorde que l'any passat no vaig tenir l'oportunitat de comprovar-ho. No en vaig tractar cap. És cert que a 18 anys deixen la llar familiar, però continuen depenent econòmicament dels pares si estan estudiant en la universitat. Ara bé, com els malcriats adolescents mediterranis, estan esdevenint uns narcisistes que sols s'hi veuen el melic. Ara s'entén que cada cop hi haja més pares presentant demandes contra fills assetjadors. El que m'ha sorprès és que la cambrera que ens atenia deu haver entès pel meu posat que molestaven, perquè ens ha dut de franc unes tasses de brou i un assortit d'amanides esplèndides.

Constate per la conversa amb Elisabet i Francesc que la crisi econòmica no ha canviat l'actitud del veïnat. Hauria estat sorprenent que així fos. Les emocions continuen reprimint-se i la raó, triomfant. Però sempre hi pots trobar un avantatge: és difícil que s'hi generen circumstàncies violentes o desagradables. Arran d'això em comenten que una parella de professors que havia conegut el 2011 i que”acaba de partir palletes” es trobaren en un sopar grupal a què tan aficionats són i que el seu comportament havia estat exquisit en tot moment. No se n'haguera pogut esperat menys.

Després de passar llista a saludats, coneguts i amics, arribem a casa. És més de mitja nit i demà hem d'anar per feina, que enguany n'hi ha més. Entre en la solitud reconeguda de la meua cambra enmig del silenci i la foscor. Per fi, la pau.