‘Olé, olé' i ‘ooooolé'... Vidreres!

Si un no ho veu no s'ho creu. Ja fa 26 anys que un dels actes més multitudinaris de la festa major de Vidreres continua sent el correbou. Bé, cal especificar: un quart de segle des de la seva reactivació, perquè es té constància que antigament aquesta tradició se celebrava a Can Gorbs.

Ja es poden prohibir les corridas de toros a Catalunya (i a les Canàries, recordem-ho) o escapar-se les vaquilles –així les anomenen popularment els vidrerencs– per la muntanya de Caulès i voltants com ara va passar fa uns anys, però peti qui peti els correbous no només se celebren sinó que atreuen un nombrós públic als diversos actes que els formen. Ni més ni menys que una mitjana d'uns 3.500 espectadors que, any rere any, disfruten d'allò més contemplant aquest espectacle, anomenem-lo atàvic, per no ferir sensibilitats.

Per si algú no hi ha assistit, podem resumir que consisteix en tres grans actes: un correbou pròpiament dit, en què els més matiners i els més ressacosos es reuneixen per córrer davant (és un dir, perquè la majoria van al darrere) dels bous talment com si fossin a Pamplona, i dues corridas, en què els més agosarats es dediquen a saltar a l'arena per marejar i mofar-se de les vaquilles i convertir-se, ni que sigui per un dia, en protagonistes d'un espectacle diguem-ne atàvic. Les més de dues hores que duren aquestes corridas són soporíferes i només s'animen pels crits d'“olé, olé!” dels més incondicionals o bé, la veritat, si els bous arrepleguen algun d'aquests espontanis.

Com es pot comprovar, les fronteres de l'atavisme són insondables.