Ja no cal parlar de llibertat lingüística

El Govern Balear ha anunciat que imposarà —per decret— l'educació en castellà, acabant així amb un sistema, el d'immersió lingüística, que —a banda de ser garantia de cohesió social i d'igualtat d'oportunitats— compta amb plena acceptació acadèmica dels especialistes en educació. Tot això, evidentment, són arguments menors, davant de la necessitat suprema d'imposar l'idioma dels castellans a qualsevol preu. Aquesta és —des de l'inici del mandat— l'autèntica prioritat del govern del PP a les illes.

L'anunci no deixa de tenir el seu interés, sobretot si tenim en compte que l'argument fonamental dels castellanitzadors al llarg dels darrers anys ha estat la “llibertat lingüística”. Aplicant una mena de liberalisme adulterat i trampós, adduïen que calia deixar la gent en llibertat per a triar quina llengua volien usar, o en quina volen que s'escolaritzen els seus fills. Això, evidentment, a Barcelona, València o Palma, però mai a Madrid, on —vulgues o no— les criatures són escolaritzades en castellà, sense que la manca d'opcions per a les famílies haja despertat la més mínima protesta per part dels abrandats defensors de la llibertat lingüística.

Aquest liberalisme aplicat a les llengües minorades és com si pretenguérem fer una cursa de velocitat entre un atleta ben entrenat, i una persona que ha passat els darrers anys confinada en una cel·la de dimensions reduïdes, per a dir després que ha estat una competició neta, i que ha guanyat el millor. La simple proposta mereixeria el qualificatiu de profunda deshonestedat intel·lectual, si el terme 'honestedat' fos d'aplicació a un partit que ha elevat la corrupció dels seus càrrecs a la categoria de condició sine qua non per a fer carrera política.

Amb aquest nou anunci del conseller Bosch, el PP balear ha llançat al foc la careta. Després d'haver fracassat insistint (amb recursos públics, per descomptat, que és com financen sistemàticament les seues polítiques partidistes) fins a la sacietat per intentar que les famílies triaren el castellà com a idioma d'escolarització, ara decideixen que —ja que no els han convençut— els ho imposaran per decret. Com li agradava a Franco; com li agrada a Rajoy i —per tant— com li encanta al Bauzá, el president permanentment agenollat davant —entre altres— del govern espanyol.

Ja no cal parlar de llibertat lingüística. Fora disfresses! Diguem d'una vegada les coses clares. Cal imposar el castellà; espanyolitzar les criatures de les illes, tal com han fet sempre tots els imperis amb les colònies. Ja saben que els 40 llargs anys de franquisme no ho van aconseguir. Que hem seguit parlant català malgrat els colps de culata, les execucions sumàries, la discriminació administrativa, la proscripció del català a la vida pública i les tortures inflingides a criatures de poca edat en les escoles de la postguerra. Confien, però, que amb els nous mitjans de manipulació a la seua disposició, potser ara ho aconseguiran.

L'escola és l'últim bastió que s'han atrevit a atacar. Poc els importa generar desigualtat entre les persones i conflictivitat social. La major força dels exterminacionistes és la ignorància. És per això que pretenen mantenir (i si cal, construir-la) una bossa d'ignorants monolingües (a imatge i semblança del mateix president del govern espanyol, per exemple), que puguen servir de justificació per a usar constantment el castellà amb el sòlid argument que “así lo entendemos todos”. Un govern democràtic hauria de treballar per l'equiparació a l'alça de tots els ciutadans, i no per la igualació a la baixa consistent en convertir tothom en discapacitats lingüístics, però no crec que hi haja ningú —dins del PP— a qui li importe poc ni molt què fan els governs democràtics.

La bona notícia és —potser— que faran curt de temps. Cap imperi no és etern; i el de la mentida tampoc. Espanya mateixa és un vaixell a la deriva, i el PP està ajudant sòlidament a enfonsar-lo en un oceà de corrupteles, fracassos, mentides i degradació. I a l'altre costat tenen la societat civil de les illes, que ja ha mostrat en més d'una ocasió que té la maduresa i la consistència necessàries per a plantar cara a aquests genocides culturals que ocupen les poltrones autonòmiques. Potser aquest espanyolisme radical, tronat i violent, encara acabarà costant-li la carrera política a l'agenollat president balear.