“Els senyors deixaven la dona al Liceu i venien aquí”

L'any 1929 el meu avi Leopoldo va obrir en aquest lloc del Raval on ens trobem una tasca portuària. Al migdia servia petricons de vi amb porró als treballadors del barri que es duien la carmanyola, i a la nit, plats més consistents als senyors del Liceu que deixaven la dona escoltant l'òpera i havien citat aquí la querida. Dit de passada: les dones que havien deixat al Liceu també rebien visites a la llotja. Quan els obrers del migdia van haver prosperat una mica, venien a dinar i menjaven l'escudella de la casa. Un cop jo nascuda, l'escudella encara es feia i me'n vaig alimentar de petita.

Als anys vint i trenta hi havia a Barcelona una gran afició pels toros. Amb la boxa, centraven l'interès que ara concentra el futbol. Els toreros s'allotjaven a prop, a l'Oriente de la Rambla i a l'España del carrer Sant Pau, i aviat van saber el camí de casa. I com que els toreros, personatges andrògins que viuen d'enfrontar-se amb la mort, tenien un prestigi i una aura de misteri de gran plasticitat, darrere seu van venir dones i homes i també pintors, escriptors o músics. Per aquí han passat Federico, Dalí, Picasso...

Tot és més complicat. Acabada la guerra, el Raval, niu d'anarquistes, rojos i separatistes durant la República, va passar a ser un barri maleït per al nou règim. De tant en tant passava un camió que se'n duia els joves més forts. El que seria el meu pare, en Germán, que només tenia 18 anys, en va ser un. L'avi va demanar a l'empresari de toros Pedro Balañà, habitual del restaurant i home que s'havia acomodat a la nova situació política,
si podia esbrinar on es trobava
el fill. Era a Argelers, a França, construint a pic i pala i en unes condicions infames el camp de concentració que havia de rebre els refugiats republicans. Pétain havia demanat carn espanyola a Franco per fer els camps. Balañà, amb la complicitat de dos militars d'alta graduació, va aconseguir rescatar en Germán amb l'engany que era un torero i que ell el representava. Quan en Germán és aquí la ficció ha de seguir i Balañà l'envia a Salamanca perquè aprengui a torejar.

Era un aficionat, però mai havia imaginat posar-se davant un toro. Fa unes quantes corridas, un dia a Cardona li treuen el motiu d'El exquisito, i al final ho deixa i s'incorpora al restaurant. Són els seixanta i setanta, es produeix l'anomenat “milagro económico español” i El exquisito és prou hàbil perquè seguin a les taules del Leopoldo els empresaris emergents i els nous rics a base de servir-los els productes més exquisits de la Boqueria, el mercat que tenim més a prop.

Jo em caso molt enamorada amb un torero portuguès, en José Falcón, que conec a través de les relacions taurines del pare. Va morir d'una cogida vuit mesos després. La nostra filla, la Carla, que és aquella noia tan maca que pot veure darrere el taulell i que té ara 38 anys, no el va arribar a conèixer.

Jo també faig una feina de proximitat. Als anys vuitanta s'inaugura al Romea d'aquí al carrer de l'Hospital el Centre Dramàtic de la Generalitat, embrió del TNC. El seu director, en Domènec Reixach, se'ns fa client i a través d'ell porto cap aquí actors i autors, tant nacionals com de fora, alguns molt importants. Llavors ja érem lloc de trobada d'intel·lectuals. Manuel Vázquez Montalbán, nascut al barri i que amb el seu pare, l'Evaristo, ja havia vingut per aquí en els anys de la postguerra, va tenir molt a veure en la creació dels dinars literaris.

Senzilla i bona. Molta planxa per conservar el sabor del peix.

Jo li explico aquesta història.
Ella que decideixi què s'ha de
fer per continuar-la.