“Parlar el català m'ha obert totes les portes”

La gent es pensa que som musulmans i molts ens diuen talibans. Entenc que la gent no sàpiga qui som, però talibans...! Això no ens havia passat mai.

Doncs des del 2001, quan Ossama Bin Laden va sortir a reivindicar l'atac a les Torres Bessones amb turbant... Des d'aleshores molta gent ens pregunta: “Que sou pakistanesos?, que sou talibans?” “Nooooo”, els diem. Nosaltres som sikhs, de l'Índia, del Panjab. Ens xoca perquè en països on tenim molta presència, com a Anglaterra, tothom sap qui som. Ni a un nen de cinc anys se li acudiria fer segons quines preguntes... perquè allà hi ha sikhs en totes les capes socials.

No és que ens costi a nosaltres, més aviat costa a la gent d'aquí. La majoria no ens vol contractar perquè anem amb turbant i barba.

No. Nosaltres som respectuosos amb la natura i amb el que ha fet Déu, i mai fem res per modificar el nostre cos. El que Déu ens ha donat nosaltres no ho podem canviar.

Ni les celles.

Serveix per recollir-nos el cabell. Les dones van amb un vel. Els musulmans no han de portar turbant...potser alguns en duen, però no és obligatori. Per un sikh el turbant és el que l'identifica.

De moment fins al cul... però creixerà més. No me'l tallaré mai!

Sí. Mira, els sikhs tenen l'obligació de dur el que nosaltres en diem les cinc k. La k de kesh, que vol dir no tallar-se mai el cabell. La k de kanga, que és una pinta de fusta que portem sota el turbant. La k de kara, que és una polsera que ens recorda que no hem de fer res dolent. La k de kirpan, que és la daga, un record del nostre passat guerrer que ens remet al dret a la defensa pròpia i, finalment, la k de kashera, que és un pantaló curt de cotó per evitar les temptacions carnals. És a dir: que si duus uns pantalons sota els pantalons de vestir... doncs diguem que és més difícil pecar.

Bé... és que els sikhs només poden tenir una sola parella en tota la vida. Quan un home sikh comença a anar amb una noia... és amb aquella noia amb qui s'ha de casar.

Normalment els pares.

Jo vaig venir en el 2007 perquè al Panjab hi havia una situació política complicada.

Vols saber la veritat?, doncs que em vaig trobar com a casa. “Però si Catalunya és com el Panjab!”, vaig dir de seguida. Som dos països en conflicte amb uns altres dos països que ens volen dominar. El Panjab, com Catalunya, també és la regió rica, té la seva llengua... i també ens volem independitzar.

Si... ja, ja. Vaig arribar el febrer del 2007 i en sis mesos ja ensenyava castellà als meus compatriotes, i pocs mesos després ja els ensenyava català. Amb el català se m'han obert totes les portes.

Sí... ja ho sé. Primer tothom em mira estrany i a la que obro la boca i parlo el català perfecte ja m'agafen del braç i sé que me'ls he guanyat. És fantàstic!

Quan vaig arribar vaig començar a treballar en una fàbrica de perfums d'Ocata... Primer l'amo no em volia contractar pel tema del turbant, però després no volia que marxés. Però tinc do de gents i m'agrada comunicar-me i de seguida vaig trobar la que és la meva feina ideal: mediador intercultural. Ara treballo a l'Ajuntament de Badalona.