Nadal i les festes saturnals

En més d'una ocasió m'he trobat amb algun catòlic practicant que m'ha retret el meu oportunisme unint-me a la celebració del Nadal, quan en realitat sóc agnòstic. Ho diuen amb un sentit de superioritat, com si els no creients no tinguérem dret a anar de soparot o a menjar-nos un bon dinar en dies tan senyalats. L'actitud dels catòlics i no sé si també les d'altres seguidors de corrents paral·leles dins del cristianisme, és si més no, la d'anar de sobrats per la vida, tal com diu ara la gent moderna. No és casualitat que el cristianisme és tingut pels seus propis fidels com l'única religió vertadera.

L'atreviment d'aquests crítics en relació a la incorporació a la festa d'aquells que tenim la religió com una pràctica cultural digna de tots els respectes, però, res més que això, és producte de la ignorància en la que l'Església Catòlica ha mantingut sempre els seus fidels. Un catòlic no pot llegir més que els llibres acceptats per la jerarquia eclesiàstica. Ni tan sols la Bíblia i els Evangelis poden ser objecte de cap aventura intel·lectual i han de ser consultats o estudiats de la mà d'un ministre de l'Església, és a dir, un retor, so pena de pecar greument.

Aquesta actitud és escandalosament inútil en els temps que corren. Des del segle XV Ciència i Religió segueixen camins separats, per molt que el Papa de Roma, els Patriarques d'Orient i altres jerarques s'entesten en mantenir-ho tot lligat. Des de fa segles, la Història ens ha mostrat que el fet religiós va néixer en temps imprecisos, en qualsevol cas fa un grapat de mil·lennis, allà pel continent indostànic. Des d'aquell lloc, les creences i pràctiques religioses es varen traslladar cap a l'orient i cap a l'occident. En aquesta darrera direcció s'aturaren a l'orient mitjà (Mesopotàmia), que és on varen anar prenent forma totes les manifestacions religioses que després s'han escampat per Europa i part de l'Africa, i d'ací a tot el món. Estudiar la Història de les Religions ens revela la quantitat de lligams que existeixen entre totes elles, en especial, la simbologia i mitologia que unes i altres fan servir. El cristianisme naix com una branca de la religió jueva per a ús de jueus i és a partir de Sant Pau quan obre les portes als gentils, és a dir, els no jueus. La religió musulmana arranca amb el Patriarca Abraham i té Jesús de Natzaret com un profeta de menor importància que Mahoma, però, profeta al cap i a la fi. Resulta sorprenent constatar les semblances existents entre la figura divina de Jesucrist i la del deu Mitra, objecte de culte des d'un temps anterior no mol lluny d'on la tradició situa el naixement i vida de Jesús.

Les Festes de Nadal tenen el seu origen en les festes Saturnals dels romans. Saturn, protector de l'agricultura i garant de sembrats i collites, era el déu de més categoria en la Roma antiga fins que fou reemplaçat pel Zeus grec, rebatejat amb el nom de Júpiter. Es celebraven a partir del 17 de desembre i varen anar prolongant fins el 23 del mateix més. El motiu era invocar la protecció divina per als camps acabats de sembrar a l'entrada del hivern. Aquestes festes les ajuntaren amb la del 25 de desembre, el dia en que el Sol, tingut també per una important divinitat, despertava i començava a allargar la seua permanència enllumenant La Terra. Era el dia que celebraven precisament el naixement de Mitra. Les festes de Nadal són aquelles mateixes celebracions copiades quasi al peu de la lletra.

Per tant, que cadascú celebre la festa i la dedique a qui li vinga de gust. Cristians, pagans, agnòstics i ateus, tots compartim el dret a tocar la simbomba, menjar i beure amb moderació, i desempallegar-nos de maldecaps durant uns dies. Després, ja tornaran Rajoy, Wert i la Cospedal a recordar-nos que són ells els que manen i de quin mal hem de morir.

Tinguen vostès unes bones festes.