Societat

Tres fases per a la independència del País Valencià

UENDOS

Fent un reducció simple, descarnada, però funcional, podríem afirmar que la capacitat d'actuació de l'individu la reduïm a tres fases: pensar, dir i fer.

El primer que ens cal és que la idea ens penetre en el pensament, que a poc a poc vaja prenent possessió de nosaltres, que s'instal·le en l'estructura del paradigma que ens fa funcionar en el dia a dia i que la vegem com un element més de l'imaginari personal. Aleshores ja podrà interactuar amb la resta dels conceptes, imatges i idees amb les quals ens farcim de coherència individual, pròpia, recognoscible per poder acarar els embats del dia a dia. Evidentment, tots som fills d'un ara i d'un ací i la pressió de cada moment cultural i històric fa filtre de tot allò que pose en tela de judici el que ja tenim assumit com a estable —conscientment o inconscient—. És per això que hi ha idees, actes o imatges que refusem d'immediat només se'ns representen mentalment. A poc que hi pensem, tots ens reconeixerem en alguna que altra situació de refús. Si no us en ve cap a la memòria, només cal que penseu en algun fragment oníric que hageu recuperat dels somnis i que heu intentat esborrar-lo com si fóra una taca que enllegira la impol·luta camisa de la personalitat. Se li hi passa el sabó de l'ètica immediatament perquè no en quede cap petjada. Però si el fenomen en qüestió aconsegueix vèncer aquesta frontera, ja pot romandre amb nosaltres per temps indefinit.

La segona fase, una vegada madurada i integrada la primera, consisteix a verbalitzar-la amb normalitat. És un element més del pòsit amb el qual farcim la lectura de la realitat. Amb ell, com amb tot la resta d'idees amb què vivim, analitzarem les noves situacions, les assumirem o les rebutjarem, tindrà el pes específic que li hagem donat. Fluirà pels nostres dictums amb total normalitat. Serà un element més de la nostra cadena de pensament. Competirà, se subjugarà o n'eixirà guanyador amb la resta d'elements que conformen la nostra pensa. I com que el tindrem assumit, en qualsevol moment podrà fer el salt a la realitat com la resta de la cadena de coneixements i de cultura, i passar a la tercera fase.

Aquesta tercera fase és la que ens possibilita d'actuar i d'interactuar amb la resta de la gent i amb el món que ens envolta. És la praxis de les idees que quotidianament estem fent des que ens alcem de matí fins que ens tornem a gitar. L'interval del món oníric ja és ben bé una altra cosa que no ve ara al cas, tot i que l'hagem referenciat adés per a discursar l'argument. Mengem perquè el cos ens ho demana i també perquè hem aprés que si no ho fem no podríem viure. A més a més, quan podem, triem açò o allò perquè ja sabem què és, a què sap, com se'ns assenta...

És a dir, pensem, verbalitzem i actuem. Si fa o no fa, aquest contínuum ens fa moure i sentir-nos vius. I fa moure el món.

Bé, la situació que tenim al País Valencià és la que és: molt pitjor del que voldríem uns, i molt millor del que ens desitgen d'altres. Som els que som, però ens hem acostumat a no expressar el que pensem segons els llocs per no ferir susceptibilitats o per no alçar polseguera. No es tracta ni d'una cosa ni de l'altra. Els que tenim una certa edat hem hagut d'anar trencant tels psicològics en funció de les adverses circumstàncies perquè al nostre cervell s'instal·lara la idea que el concepte Espanya implicava la desaparició de llengua i de la cultura catalana al País Valencià. L'hem assumit, alguns hem passat a la segona fase i ho verbalitzem allà on calga —que és a quasi tots els llocs; per no dir en tots—. Doncs això és el que cal fer, sense timideses i sense escarafalls, en qualsevol situació que vinga una miqueta a tomb dir-ho: “Si jo el que vull és la independència d'Espanya”. Després, l'enfocament i la profunditat pedagògica dels arguments ja dependrà de cadascú. L'important és que el receptor ho senta, que senta que hi ha gent del seu entorn que vol la independència. És gent a qui veu moltes vegades i a qui podia considerar tan normal com ell. Segurament amb aquesta primera presa de contacte no haurem aconseguit massa. Però no haurà estat baldera. Tot i que aparentment, i és molt probable que ens ho rebata, no hagem aconseguit res, no és cert: hem sembrat la llavoreta del desfici intel·lectual. Ell discutirà o no dirà res, però per dins ja li hem donat la possibilitat d'un nou pensament. Ho barruntarà diverses vegades —perquè la ment és així de punyetera— i quan alguna altra persona torne a traure el tema, la llavoreta començarà a germinar-li. No totes faran flor, però si la societat comença a incloure el tema de la independència com un assumpte a resoldre en l'estructura parasocial dels individus haurem aconseguit que moltíssima gent supere la primera fase i es llance a la segona. Irremeiablement, aquesta ha de portar a la tercera que és l'alliberament del jou espanyol.

Doncs això, el procés està en marxa, continuem sembrant i desvetllant consciències. La supervivència de la nostra terra ho necessita, la memòria dels nostres avantpassats ens ho reclama. La nostra cultura en majúscules i des dels orígens ni pot desaparèixer ni es pot menysprear, ni nosaltres la podem menystenir.

Salut i Terra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.