Trastorn bipolar

En psicologia clínica, els professionals de anomenen, sota l'etiqueta de “trastorn bipolar”, aquella malaltia psicològica que patix un individu, com a conseqüència de factors genètics, però, alhora de tipus socioambiental per la qual pot travessar per episodis de daltabaixos constants que, sobretot en situacions estressants, dóna peu a què es manifeste majorment. El subjecte passa períodes d'eufòria que contrasten amb l'aparició inesperada d'uns altres símptomes de caire depressiu.

Els filòsofs clàssics de la civilització occidental (antiga Grècia principalment), amb una altra terminologia, ja parlàvem d'això quan es referien als canvis d'humor. Durant el segle XX, amb un afany etiquetador, a partir de la psicometria tradicional, con també amb influències de la “doctrina” psiquiàtrica del moment, vingué a anomenar-se com a psicosis maniacodepressiva. Des del 1970 aproximadament, el corrent psicològic dominant li atribuïx al tema la nomenclatura, ja més dinàmica que estàtica, de trastorn o síndrome bipolar. I en això som ara encara.

Eixa classe de malaltia, molt probablement, és la que patiren personatges molt coneguts internacionalment, com ara Van Gogh, Toulousse-Lautrec... , ja que les persones amb una certa predisposició a posseir un nivell intel·lectual superior al considerat com a “normal” són les més pròximes a adquirir eixa malaltia.

Les estadístiques no es posen molt d'acord pel que fa a dir quin percentatge de la població s'hi troba en eixes condicions psicosocials, i, fins i tot, psicosomàtiques. Hipotèticament, tan sols hipotèticament, alguns professionals s'atrevixen a afirmar que, en termes generals, potser que un 20% de la població mundial podria trobar-se pròxim a una predisposició com la que ens hem atrevit a formular.

Doncs bé, una anàlisi de la població mundial, en l'etapa històrica en què ens ha pertocat viure ara per ara, un sociòleg analista del comportament social, podria pensar, que això que ve anomenant-se com a societat total, predominantment en la civilització occidental, s'hi troba en una situació de trastorn bipolar col·lectiu en una fase marcadament depressiva. Això és el que es diria des del món de la psicologia social, o millor psicosociologia clínica. I això en el que es referix a la llengua, la política, l'esfera social, l'economia... i, en tot, vaja, sí, en tot.

I d'això cal eixir amb l'ajut, sobretot d'eixe grup de gent que conserva un esquema de valors ètics que, amb serenitat i, amb tota la prudència que calga, fa el possible per trobar una possible solució als problemes grupals pels quals passa el món actual. Com si es tractara d'un pacient personal, cal un bon diagnòstic, unes mesures preventives i, per suposat, un tractament pal·liatiu per la via urgent. De no ser així, la necessitat d'avançar pas a pas té el perill d'entrebancar-se.

(*) Josep Lluís Doménech i Zornoza és Doctor en Psicologia. Professor de valencià. Membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.