El papa Benet XVI marxa més que fart

Passats uns dies des de la renúncia, ix Benet XVI i deixa caure que és la divisió del clero, les seus rivalitats i baralles, el que desfigura el rostre de Crist. I en compte d'acceptar la secularització de les societat, s'entesta en mantenir-les encadenades a la seua concepció sacral del tot forassenyada. Perquè com ell mateix reconeix, tot i que a contracor: “No és fàcil oposar-se públicament a decisions que molts consideren òbvies, com l'avortament el casos d'embarassos no desitjats, a l'eutanàsia en cas de malalties greus o a la selecció d'embrions per a prevenir malalties”.

Les consideren òbvies perquè ho són, d'òbvies. Ni ell ni cap poder al món o a l'extragalàxia pot imposar aquestes tries, que només poden ser-ho en consciència. Això tan elemental, li costa admetre-ho a una església, encapsulada i embolicada en dogmes, mites, intrigues i amb una concepció jeràrquica faraònica i antidemocràtica. Al meu parer, una noció ben poc cristiana, però doctors té l'església per endinsar-se en les seues pròpies i errònies cabòries. En contra de la noció integral de drets humans, de la llibertat de tria de dones i homes adults i no infantilitzats ni castrats en una inhumanitat que no s'aguanta.

Com escolans d'amén, refusadors del sexe, de les dones, dels homosexuals, de les lesbianes, dels transvestís, de les nacions oprimides que volen decidir el seu futur d'alliberament. No es descartable una renúncia davant les intrigues i baralles succesòries, fart de fer el paper de “conciliador” entre bandes enfrontades. Com una revenja per tallar les rivalitats que es disputarien el poder del Vaticà abans de la mort del papa actual. Com un fastigueig d'enorme basarda davant uns successors indignes i ben anticristians.

Segurament, les mateixes mossegades que Ratzinger va donar als contestataris, als rebels i díscols d'esquerres a l'església, els haurà patit ell com a Benet XVI a mans dels seus perquè poc abans de la mort de Joan Pau II, a la Pasqua del 2005, deia unes paraules premonitòries: “Quanta brutícia a l'Església, precisament entre els que, en el sacerdoci, haurien de pertànyer completament a Crist!”.

Poc després ja papa, va demanar forces per “no fugir davant dels llops”. I encara a mig mandat, arran d'una polèmica, va exclamar: “si us mossegeu i devoreu els uns als altres, mireu almenys de no destruir-vos del tot!”.

Són mostres que el papa de Roma s'ha sentit sol i, sobretot, aclaparat pels draps bruts vaticans que ja havia pogut detectar quan durant 24 anys va ser l'estret i implacable col·laborador de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Potser ja feia anys que n'estava 'fart', de si mateix, del seu propi paper inquisitorial, però les últimes intrigues del Vatileaks han assetjat el seu mandat i l'han dut a la renuncia, enmig d'una cúpula eclesiàstica que em compte de revelar, veda, desfigura i s'ubica —frontalment— en contra del missatge de l'Evangeli de Jesús. En les antípodes, en un procés ininterromput de 32 anys de retrocés neoconservador. Els catòlics progressistes i les comunitats de base —ho sent amics i amigues— no poden esperar res bo, tot i que fa anys que demanen un concili Vaticà III per completar els que es va quedar a mitges fa cinquanta anys.

Totes les faves estan comptades. Han posat de cardenals als més reaccionaris, als més papistes, als més submisos, als més incapaços, com sempre. És un sistema podrit i viciat d'origen, per com s'ha estructurat, autoritàriament i tirànicament, com els darrers vestigis dels emperadors absolutistes.

Amb tots els respectes, com es pot mantenir això de la infalibilitat papal o de la virginitat de Maria, etc.? No compartesc la tesi que nega l'existència del Jesús històric i ho remet tot a un mite o un invent fals. Segurament Jesús va existir, com Buda, Mahoma, com Martin Luter, com M.L. King, com Ghandi, però, al meu entendre, no es pot adornar aquesta història amb contes de fades o dels reis màgics, com si Jesús fos el personatge miraculós del mostre del Llac Ness, a no ser que algú es lleve el cap en entrar a l'església, en compte de treure's el barret, com venia a dir l'escriptor anglés Cherteston.

Les supersticions reaccionàries i la impietat, al meu parer, li lleven tota credibilitat al missatge, tot i que es tracte d'una multinacional tant o més important que la Coca-Cola.

Al País Valencià, l'església catòlica, no està dos-cents anys de distància, com deia Martini, sinó que està ancorada fa més de tres-cents anys, en els decrets de Nova Planta i en les imposicions del monarca Felip V i l'arquebisbe Mayoral, en els dictats de les mesures i lleis castellanes contra els valencians i el valencià. Sempre treballant contra la llengua catalana i la cultura valenciana, com si aquesta fos l'autèntica missió de la jerarquia de l'església a la nostra terra: perseguir la nostra llengua i perseguir el poder, els diners i els privilegis dels totpoderosos.

No es pot esperar cap 'bona notícia' del Vaticà, però, ‘probablement', hi haurà qui es pregunte en aquests temps “d'incerteses” universals i de fragilitats: ¿Si el papa pot renunciar a morir com a papa i interrompre el seu ofici, podran mai els capellans renunciar al celibat? Podran les dones dir missa i arribar a ser bisbes, cardenals i papesses? Podran els creients usar preservatius i gaudir del sexe sense sentir-se culpables i pensar només en la 'reproducció' en un planeta superpoblat? Podran els homosexuals contraure matrimoni religiós? Podrà l'església a València, alguna vegada, defensar la llengua oprimida dels indígenes d'ací, sense col·laborar amb els nostres opressors? Ja s'ho faran. Els temps canvien (però sembla que els jerarques de l'església no. I insisteixen a mantenir els seus ‘pecats', des de fa tants segles, sense tallar-los d'arrel).

Què poden aportar al món actual un club d'un centenar i escaig de vells fadrins, patriarques antidemòcrates, autoritaris i misògins, delerosos i assedegats de més poder i de més riqueses? Potser només descrèdit, atordiment i excepticisme? Pense allò de sant Tomàs: fins que no pose el dit dins la nafra i ho palpe amb les meus pròpies mans, no em creure res de res. Ja poden dir missa!

Els darrers pontificats han girat l'esquena a les societats modernes, amb tots els seus problemes, necessitats i urgències. I, com a resposta, les societats modernes i il·lustrades, han girat l'esquenes a l'església. Això és tot.