“El món ens semblava més gran abans de fer el viatge”

A.S.: Sí, a mi em semblava més gran abans de fer el meu viatge. Que en cotxe i en un dia puguis ser a Itàlia, i en quinze dies, a Turquia... Passa molt ràpid.

A.C.: Si una persona al llarg de la seva vida pot anar a l'altra punta del món caminant, molt gran no pot ser.

A.C.: Va ser una picada d'insecte. Quasi em moro perquè se'm va inflamar la llengua.

A.S.: Quan va tenir aquest atac sí que em vaig espantar una mica.

A.C.: El bo d'això és que (sempre que no et moris) després, quan ho recordes, és genial, és una experiència més. Òbviament no em vull morir, però et pot passar; simplement intentes evitar-ho, i si passa, intentes riure-te'n i ja està. No hi ha res més a fer.

A.S.: Ell m'explicava com eren els seus viatges, com ho feia, i a l'hora de marxar va ser guai viure-ho. Però més o menys ja sabia com anava la cosa. Va ser molt divertit, però per a mi alguns moments van ser molt durs.

A.C.: Per a mi va ser genial. És el de sempre, amb algunes diferències bones i dolentes. El bo és que sempre estàs acompanyat i tens algú amb qui parlar, però no pots anar improvisant contínuament; has de consensuar les coses.

A.C.: Una mica sí que ho he notat. Quan viatges sol estàs més submergit en tot, i més encara si ho fas sense diners, perquè no tens el control de res: no saps què passarà, on dormiràs, qui coneixeràs... En canvi si estàs amb algú intentes tenir una mica més de control.

A.C.: No m'ha inspirat un autor o una obra concreta, simplement de tota l'experiència que vius. Vas pensant i llegint i arriba un punt que t'adones que l'únic que pots experimentar, mentre ets viu, és plaer i dolor, no només físic, també mental i emocional. Per què, doncs, no buscar el màxim plaer, la màxima felicitat, quan és realment l'únic que dóna sentit a alguna cosa? Ja que anem a buscar la felicitat, fem-ho bé, fem-ho racionalment, intentant conèixer el màxim de camins, perquè si et tanques en una única manera de fer les coses i no et mous d'un mateix lloc, acabes pensant que l'única manera de viure és l'occidental, i això és limitar-se molt. Potser una altra opció és millor que la que t'ha tocat.

A.C.: Ja hauria reciclat menjar la nit anterior. Pensa que els supermercats tiren contenidors sencers de menjar que encara no ha caducat. Ara mateix, si hi anéssim tu i jo, ompliríem furgonetes. I molt més important: no estic viatjant sol, dormint en hotels, estem barrejats amb la gent, amb la cultura del lloc, i mai deixarien que quedis amb gana. Et conviden a menjar.

A.C.: Les persones no són bones ni dolentes, són les accions que són bones o dolentes. La major part de la gent, el 99%, sent empatia i si una persona pot triar que tu siguis feliç o infeliç i no li va res en la tria, triarà que siguis feliç. El que passa és que a vegades a algú el beneficia el teu dolor; per exemple, si et roba els diners. Però quan viatges sense diners, no hi ha ningú que es beneficiï de fer-te mal i prefereixen que estiguis bé que malament.