La mateixa classe de l'institut de Patraix

Una alumna que em sembla intel·ligent, desvetllada i feliç, —quan reivindique el dret dels valencians, baleàrics i catalans del Principat a tenir els mateixos drets que els espanyols, els francesos o italians—, em diu que ella està d'acord, però que siga més realista, com anem a tenir els mateixos drets si només entrar a una classe de línea en valencià, hi ha una xica que es diu si pots parlar en castellà?I una altra que no vol que li digues català al valencià?

Aquella xica d'uns quinze o setze anys em mostra la crua realitat, les nostres febleses, les pròpies, uns forats enormes com els de la capa d'ozó, li dic que té molta raó, que la nostra posició d'exigència de reconeixement de ciutadania política i cívica a tots els àmbits és molt dèbil, com ella assenyala. No obstant, som uns 11 milions d'habitants als països catalanoparlants (si contem els que parlem la nostra llengua i les persones que nomes l'entenen) i no tenim reconegut el dret a parlar a Madrid o Brussel·les, quan Malta amb dos-cents mil habitants la té reconeguda perquè té estat propi.

Em diu que dir que som 11 milions potser és massa exagerat. Si contem bé potser som menys. Li dic si està d'acord que posem a la pissarra que som entre vuit i onze milions d'habitants catalanoparlants. I arribem a aquest acord de consens.

No obstant, suggerisc que el reconeixement de drets de ciutadania per banda d'un estat no ha d'estar subjecte a la quantitat, és una qüestió de qualitat democràtica. Per respecte als drets dels altres, per respecte a les minories, sobretot per respecte a la nostra llengua en risc d'extinció per banda d'un estat que actua com un enemic fatal del nostre país, en qüestions fiscals, lingüístiques, culturals, socials, etc.

Per això Catalunya vol independitzar-se perquè des de l'estat espanyol es neguen a reconèixer-nos, a incloure'ns. Per això han censurat TV3 al País Valencià, per això fan servir les línies de valencià com si foren un gueto per a arraconar-nos i minoritzar-nos. Per això, des de l'estat exigeixen que es prioritze l'espanyol als països de parla catalana, però no es prioritza el català als països de parla castellana. Per això, jo sempre havia estat ‘en contra' de les línies en valencià i havia parlat en català tant en les línies en valencià com fora de les línies.

Al meu país, a les nostres escoles, instituts i universitats, sempre en la nostra llengua. Com deia Castelao a Galícia: sempre en gallec.

L'exercici de la democràcia es fa exercitant els nostres drets cívics plenament, sense demanar permís ni als espanyols, ni als francesos ni als anglosaxons o alemanys per fer com ells fan, expressar-se en la seua llengua i cultura, sense demanar permís mai.

Per què hem de demanar permís per parlar en la nostra llengua al nostre país? I quan estem a Madrid, mentre formem part de l'estat espanyol, perquè haver de dissimular que som valencians, catalans o balears? Perquè reprimir les nostres ànsies de llibertat i de dret?