Societat

La humanitat es frena

Cap al 2050 la població mundial deixarà d'augmentar i fins i tot podria retrocedir, segons diversos estudis

El ràpid creixement del segle XX ja és cosa del passat

En la meitat dels països ja hi ha més morts que naixements


Entre el 2040 i el 2050, la població mundial s'estabilitzarà lleugerament per sota de la barrera dels vuit mil milions de persones. Aquesta és la hipòtesi que defensa un equip de la Universitat Autònoma de Madrid, que ha fet una projecció de futur basant-se en les dades recollides per les Nacions Unides a partir del 1950. El seu model certifica l'alentiment del creixement de la població, ja detectat en els darrers anys, i preveu que s'accentuï durant el segle XXI. Fins i tot preveu la possibilitat que arribi a ser negatiu, un fet que contrastaria amb l'espectacular evolució demogràfica que va tenir lloc durant el segle XX.

De fet, la projecció dels investigadors de la universitat madrilenya reforça la previsió més baixa feta per l'Organització de les Nacions Unides. Segons les estimacions d'aquest organisme, cap al 2100 la població mundial es mourà en un interval entre els 15.800 i els 6.200 milions de persones. Actualment es calcula que la Terra l'habiten gairebé 7.100 milions d'humans.

“El que hem fet, més que una predicció, és una simulació. A partir de les dades reals que faciliten les Nacions Unides, hem creat un model per replicar aquest creixement i veure com evolucionarà en el futur a partir de dues variants: la taxa de natalitat i la de mortalitat”, explica Félix-Fernando Muñoz, autor de l'estudi juntament amb Julio Gonzalo i David Santos.

El treball, publicat recentment en la revista Simulation, parteix de la base que la Terra és un sistema tancat i finit en què, per tant, les migracions internes no tenen cap afectació i en què es compleix el principi fonamental de conservació de la biomassa i l'energia. A partir d'aquí, el creixement el determinen una sèrie d'equacions entre les dues variables que entren en joc. El resultat és una corba sigmoide que s'ajusta al pronòstic més baix de l'ONU i difereix molt del model maltusià, que defensava un creixement en progressió geomètrica.

“Fer aquesta mena de simulacions no és gens fàcil. En una data tan propera com el 1992, l'ONU pronosticava que el 2010 arribaríem als 7.100 milions de persones, quan en realitat en van ser 6.800”, recorda l'investigador.

Muñoz, de fet, creu que les projeccions que les Nacions Unides han publicat per al 2100 –i encara més les que s'aventuren fins al 2300– tenen poc fonament. “Cent anys és un període massa llarg per fer prediccions. Amb una previsió de 30 o 40 anys és més fàcil. Les que hem fet per al 2040 o el 2050, doncs, tenen molta més consistència per un fet absolutament determinant: les dones que en aquell moment estaran en edat de reproduir-se ja han nascut. Són aquí i sabem quantes n'hi ha, de manera que, si la tendència és que la fertilitat baixi, si no hi ha cap esdeveniment imprevist, el panorama no canviarà gaire respecte al que pronostiquem.”

El professor recorda que al segle XX la humanitat va experimentar un creixement exponencial perquè es partia d'una alta natalitat que compensava una alta mortalitat. “En algunes cultures, era normal que les dones tinguessin set o vuit fills, perquè en sobrevivien pocs.” Amb avenços com ara el tractament de les aigües i les millores en l'assistència al part, la taxa de mortalitat va baixar molt ràpidament: “A principis del segle XX, l'esperança de vida era de 30 anys i a finals de segle, de 65”, diu Muñoz.

La taxa de natalitat, en canvi, es va ajustar de manera molt més lenta i progressiva, de manera que aquesta descompensació explica el creixement brutal durant el segle XX, en què la població gairebé es va quadruplicar.

“Actualment, les dades de fertilitat tenen tendència a la baixa en tots els continents i gairebé la meitat dels països estan per sota del nivell de reposició, que és de 2,1 fills per dona”, conclou.

2,1
fills
hauria de tenir cada dona per mantenir la població estable.

Una dècada més d'esperança de vida que el 1970

Com ha quedat dit, les millores sanitàries de principis de segle van augmentar molt l'esperança de vida. Però la seva evolució no s'ha aturat i en les últimes quatre dècades també s'ha allargat molt, més d'una dècada, concretament. Així, un nadó nascut el 2010 té una esperança de vida de 67,5 anys (si és nen) i de 73,3 (si és nena). Per tant, viurà onze o dotze anys més, respectivament, que si hagués nascut el 1970. Tot i la millora global, la diferència entre els països amb menys i amb més esperança de vida gairebé no s'ha alterat durant aquest període.

Les japoneses (amb 85,9 anys) i els islandesos (amb 80) són els humans teòricament més longeus del planeta. A l'extrem contrari hi ha els homes i les dones d'Haití. S'ha de dir, però, que els seus pronòstics –de 32 i de 43 anys de vida, respectivament– estan influenciats pel devastador terratrèmol que hi va tenir lloc el 2010.

L'envelliment progressiu de la població es planteja ara com un dels reptes principals que haurà d'afrontar la societat, ja que pot tenir implicacions molt importants en els àmbits econòmic i polític.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.