“El factor social precipita els trastorns alimentaris”

Són alteracions en la manera de veure's un mateix i en la manera de menjar que tenen un rerefons de problemes psicològics i relacionals.

N'hi ha altres tipus, però principalment parlem d'aquests dos. Dels altres, els més comuns són el trastorn per afartament, més relacionat amb el sobrepès i amb una relació amb el menjar molt descontrolada, i el trastorn del pica-pica, que consisteix a menjar tot el dia.

No, els trastorns per afartament no tenen res a veure amb el cos sinó amb l'ansietat. En l'anorèxia sí que hi ha una distorsió de la imatge corporal i en la bulímia, una no-acceptació d'aquesta imatge.

Serien dones des dels 12 o 13 anys fins a l'edat adulta jove, 23 o 24 anys. També hi ha casos d'anorèxia a partir dels 30, però són més pocs.

Sí, es tracta d'una persona que intenta adaptar-se a una realitat que no es correspon a l'aquí i a l'ara. És l'intent de reduir un malestar intern; la persona utilitza el trastorn com una forma d'adaptar-se millor a les expectatives que creu que el món li està demanant.

Exactament. La persona no és conscient d'això, simplement sent malestar i automàticament veu el trastorn com una cosa que fa que se senti bé, com un bàlsam. Si avui estàs molt frustrada perquè allò que esperaves que fos no ha pogut ser, t'acabes donant plaer amb el menjar o amb la pèrdua de pes.

Primer, perquè hi ha una baixada o una pujada significativa de pes. Pel que fa al comportament, augmenta la preocupació general per això: la persona es pesa molt, s'emprova roba, es capfica per les talles... També augmenta l'interès pel menjar (per com està cuinat i pels productes light) i augmenta o inclou l'exercici físic. Pel que fa a l'estat d'ànim, hi ha més inestabilitat, hi ha pujades i baixades d'humor i hi pot haver irritabilitat. En fases més avançades hi ha afectacions socials: la persona no vol sortir amb amics per no fer ingestes en comú.

Parlar amb l'escola, on hi ha molts professionals que estan formats per observar aquests casos i controlar-los. De fet, moltes vegades és l'escola qui avisa els pares. A partir d'aquí, si hi ha dubtes, cal consultar algun especialista. Hi ha associacions de pares i la nostra fundació també informa i orienta.

Deixar que no mengin, tampoc. És complicat i cada cas és diferent, però sí que cal preguntar a la filla què està passant i mostrar-li la nostra preocupació perquè menja poc tot i estar molt prima. Encara que hi hagi una primera fase de negació, la comunicació és molt important. Cal observar sense perseguir i veure si els comportaments augmenten.

N'hi ha menys si en l'àmbit familiar es potencien aspectes de valors. Cal saber posar límits i acceptar les diferències dels fills. La fórmula és molta comunicació i acompanyament en l'etapa de creixement.

Un dels factors que precipiten tots els trastorns alimentaris és precisament el factor social i cultural. Es dóna valor a l'aparença, a l'aspecte físic, al tema material. Si aquest aspecte social no fos tan marcat, segurament hi hauria molts menys trastorns alimentaris. Potser tindrien depressió, ansietat... però no anorèxia.

Sí, i això és important tenir-ho clar. Tant en l'àmbit familiar com en el social s'ha potenciat un valor de l'èxit, la satisfacció ràpida i la cultura d'estar sempre estimulats. Aquest és un dels factors que mantenen i precipiten aquest tipus de trastorn perquè no es vol saber res de les emocions negatives. I a vegades frustrar els fills forma part del seu desenvolupament. Les emocions negatives hi són i cal poder-les mantenir perquè si s'eviten desapareixen els límits.