Societat

Ricard Masó Llaunes

Geògraf i exdiputat al Parlament de Catalunya

“«Cal estudiar sempre», em va dir Pau Casals”

compromís · La passió pel país i el territori li ve de família, però el respecte pel pensament dels altres i la voluntat de servei els atribueix al seu pas per l'escoltisme, del qual fa bandera

Ricard Masó, fotografiat al despatx de casa seva. Ha complert 76 anys, és casat i té dos fills, i recentment ha celebrat les seves noces d'or
Quan va caldre estructurar els partits, jo dubtava entre Pallach i Pujol, perquè les diferències s'han vist després
Les retallades també han afectat els premis Bertrana, que han passat de tenir una dotació de 42.000 euros a 30.000

Ricard Masó té 76 anys i és fill del pedagog Narcís Masó i nebot de l'arquitecte Rafael Masó. Ell es va dedicar a la cartografia, però, a més, va ser fundador de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a Girona, diputat al Parlament per aquest partit, creador i impulsor del premi literari Prudenci Bertrana...

Anem per parts.
Pel que fa a la meva activitat professional, l'aspecte que m'ha motivat més ha estat el relacionat amb el territori i, sobretot, la cartografia. A part de la tasca de confeccionar mapes, estic satisfet d'haver creat la primera empresa privada de cartografia aèria de Catalunya i d'haver organitzat la recopilació i la fixació de més de 50.000 topònims de llocs geogràfics de les comarques gironines.
En això també vau ser pioner?
L'empresa Polux volia ser un negoci, però també era una idea una mica romàntica. Als anys setanta no existia cartografia de detall, només els mapes del servei cartogràfic de l'exèrcit. Hi havia preocupació i interès pel planejament municipal i calia fer cartografia per conèixer el territori amb detall. Vam considerar que s'havien de cuidar els topònims, perquè en la cartografia de l'exèrcit hi havia errors gravíssims.
Com ara quins?
Per exemple, en un lloc de la carena divisòria de frontera on hi ha el coll de Bufadors hi deia “collada de los Búfalos”. Un altre: on hi ha el que es coneix amb el nom del pic dels Tres Hereus, el topògraf –que devia saber francès– va entendre très heureux i ho va traduir com el “pico de los Muy Dichosos”...
Aquesta va ser la meva activitat cartogràfica. De fet, jo m'he guanyat les garrofes fent d'aparellador. Això em permetia fer altres coses menys rendibles, gens rendibles o rendibles negativament com va ser la recollida dels 50.000 topònims.
Amor al territori, potser?
A mi sempre m'ha agradat molt el país, perquè me l'estimo, i m'ha agradat molt el territori. Vaig fer la pica d'Estats quan tenia 16 anys i l'Aneto amb 18. Vaig ser dels escoltes i a l'escoltisme dec moltes coses de la meva manera de ser. En aquells anys decisius de joventut vaig aprendre i practicar l'estima per la natura, el respecte sobre la fe, les creences i el pensament dels altres, el treball en equip i, sobretot, la voluntat de servei. Són coses que formen part del meu ADN, però també forjades al meu pas pel moviment escolta.
Alguna anècdota?
Quan vaig fer la pica d'Estats, vam anar a Prades de Conflent i vam demanar per veure Pau Casals. El sentíem que tocava i, quan va venir, ens va dir que estava estudiant. “S'ha d'estudiar sempre”, ens va dir. I sempre m'ha quedat que Pau Casals ens hagués donat aquesta lliçó.
El seu pare ja havia estat vinculat al moviment escolta...
Dels grups escoltes, abans de la guerra, en deien els Minyons de Muntanya, que havia fundat i presidia Josep Maria Batista i Roca, a qui va succeir el meu pare, Narcís Masó. Però amb la Guerra Civil tot va quedar desgavellat.
Batista ens va presentar Tarradellas a la meva mare i a mi, a Perpinyà, sense que jo sabés qui era. Per prudència, el presentava sense nomenar-lo com el gendre de Macià, perquè estava casat amb Antonieta Macià..., que no era pas filla del president.
I la vocació política, d'on li ve?
Jo era molt jove i a través de circumstàncies com aquesta vaig aprendre moltes coses d'aquell món polític. La generació dels meus pares, però, de la guerra no en van voler parlar mai gaire.
Catalanista, independentista, patriota...?
Jo sóc un patriota català. Ara parlaríem d'independència, sobirania... Això, jo ho he mamat a casa des que era petit, amb els meus pares. En l'època de la dictadura de Primo de Rivera, al meu pare li van fer un consell de guerra i es va haver d'exiliar. He viscut el fet català de manera molt intensa.
Per què Convergència?
Circumstancialment, l'any 1958 vaig conèixer Jordi Pujol quan érem estudiants. Un dia vaig anar a casa seva per programar una visita a l'abad Escarré i més tard vaig cloure amb ell la campanya per fer fora Galinsoga... Quan va arribar el moment que ens vam plantejar de fer política vaig tenir un primer contacte amb en Pallach, que també havia vingut a casa i vam ser amics... Mentrestant, Franco arribava a les acaballes i s'havien d'estructurar els partits. Aleshores Pallach fundava Convergència Socialista, però jo em vaig apuntar amb Jordi Pujol.
Per qüestions ideològiques?
En aquell moment, tot estava per fer i m'hi vaig apuntar no tant per qüestions ideològiques com pragmàtiques. Jo dubtava entre en Pallach i en Pujol, perquè les diferències s'han vist després. I vam posar fil a l'agulla, havíem de muntar Convergència a tot arreu, i a Girona me'n vaig cuidar jo.
I això del premi Prudenci Bertrana, com va anar?
El 1967, l'Ajuntament de Girona va convocar un premi literari de novel·la que tenia per nom Premio de Novela Inmortal Ciudad de Gerona, en el qual només podien concórrer novel·les escrites en castellà. Ens vam posar en contacte amb l'alcalde i el regidor de Cultura i els vam demanar que en modifiquessin les bases perquè, a més a més, s'hi pogués participar en català. Ens van dir que no, que no podia ser... Hi havia un cert moviment de la ciutadania sobre aquesta qüestió i els mitjans així ho reflectien. Presència també havia tret el tema.
Un dia d'estiu amb uns amics ens vam reunir a Platja d'Aro. Érem joves i encara no estàvem posats en política. Jo hi vaig arribar amb la revista Destino sota el braç, en la qual hi havia un article sobre el tema del premi literari que contenia dues fotos amb el següent peu: “Víctor Catalá i Prudenci Bertrana: dos ilustres novelistas catalanes que no hubieran podido optar al Premio de Novela Inmortal Ciudad de Gerona”. Va ser aleshores quan vaig proposar a aquests amics un premi en català. I, si el castellà estava dotat amb 100.000 pessetes, nosaltres li'n podríem assignar 150.000, que a l'any 67 eren molts diners.
D'on preveia treure els diners?
Es tractava de fer una subscripció i aconseguir 1.000 pessetes de cadascú, i hauríem de buscar gent de pes. Al final vam constituir un equip, amb Enric Gelabert, cosí meu, i Enric Bachs, que havia estat president del GEiEG, i vam parlar amb Santiago Sobrequés, i li va semblar molt bé, i amb Francesc de Paula Llach, un notari de pedra picada, catalanista de sempre... Aquest grup de cinc persones ens reuníem cada setmana per tirar endavant el premi i buscar gent que pagués les 1.000 pessetes d'aquella època.
En aquells moments devia costar fins i tot reunir-se.
Sí. Va ser difícil perquè quan vam voler fer una reunió molt formal per constituir-nos, amb representants d'entitats de Girona, llavors havíem de demanar permís al govern civil, perquè el dret de reunió no existia. I ens van enviar un delegat governatiu, que no hi entenia res. Recordo que, acabada la reunió, ens va dir: “Han hablado ustedes de un premio literario, ¿no?” “Sí, señor. No habrá habido problema, ¿no?”, li vaig preguntar jo. “¡No, hombre, no! Tranquilo”. I se'n va anar content a redactar el seu informe.
Aquella foto de Destino em va motivar de muntar el premi, i d'aquell fet en va sortir un corrent d'opinió. Va ser un acte de resistència ciutadana. Al principi, tot això funcionava amb una comissió que no tenia personalitat jurídica ni res. Ens reuníem aquí, però no érem ningú, només una colla d'amics.
Què representen aquests premis?
Els premis Bertrana són ara una de les cites culturals més importants de Girona ciutat. Els últims anys tenien una dotació de 42.000 euros, però aquest any hi ha hagut retallades per tot arreu i hem hagut d'ajustar el preu. Ara són 30.000 euros de premi. Més tard s'hi van anar afegint els premis d'assaig Carles Rahola, el premi de poesia Miquel de Palol... i els hem hagut de retallar, però els hem pogut mantenir i estem contents per això. L'Ajuntament de Tarragona també convocava uns premis semblants, que ara ha hagut de suprimir.
Com valora l'època de professor de geografia?
Durant vuit anys vaig ser professor de geografia a l'aleshores Col·legi Universitari de Girona i a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual depenia. Un dia va venir Enric Lluch i em va demanar d'incorporar-me al seu equip docent. Aleshores, Lluch tenia molta empenta i prestigi. Li vaig dir que a la docència no m'hi havia dedicat mai i vaig expressar els meus dubtes de si sabria ensenyar... No crec que mai hagi estat gaire bon professor, jo.
Si no ho recordo malament, vaig començar el curs 1976/77. Vaig fer quatre anys i el 1980 vaig entrar al Parlament i vaig mantenir la docència fins al 84.
I del seu pas pel Parlament?
Si bé he dedicat dotze anys de la meva vida servint el país com a diputat al Parlament de Catalunya, mai m'he considerat un polític professional; en una situació política normalitzada probablement hauria orientat el meu servei ciutadà treballant i col·laborant en altres àmbits de la vida col·lectiva. Això no exclou que consideri les tres primeres legislatures un període molt important en la meva vida.
La primera legislatura va ser inoblidable. Jo estava en el grup majoritari, que érem 43 diputats de 135. Allò no era majoria de res i “durarà quatre dies”, pensàvem nosaltres mateixos aleshores. Però va durar sis mesos, i un any i dos, i tota la legislatura. I en la segona vam tenir majoria absoluta. Vaig ser ponent de la llei per la qual es va crear l'Institut Cartogràfic de Catalunya i vaig ser membre del consell rector d'aquell institut. També vaig ser ponent parlamentari en les lleis d'espais naturals i de protecció de la zona volcànica de la Garrotxa, els Aiguamolls de l'Empordà i el Massís de les Alberes, entre d'altres.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a