El senyor Reig i el català del País Valencià

Fa un dies em comentava, l'amic Enric Solà que havia llegit un article apologètic de les ‘virtuts' del bisbe, el senyor Reig Pla. I remarcava que no s'havia cregut la defensa del bisbe Reig segurament pel contrast informatiu que jo li he fet d'aquest nefast personatge de l'Espanya de Valle Inclán de “La Corte de los Milagros”. Que si això que deien que perseguia el valencià no era veritat, que ell era un dels ‘màxims' defensors del català de València, que si a Castelló va ‘promoure' i ‘augmentar' l'ús social de la llengua dels valencians, etc. La història és molt soferta i es pot reescriure sense cap vergonya i falsejant-la del tot.

No obstant, tot i que el senyor Reig Pla, llavors i sempre, s'ha vantat d'haver sigut ‘pioner' a Manises per fer misses en valencià, a finals de la dècada dels seixanta. I permetre cantar amb guitarretes electròniques el Kumbaià i és cert que acceptà fer una missa en valencià a la setmana, perquè així ho estava, abans d'arribar al Seminari de Montcada a meitat dels anys setanta. Era la seua època ‘progre', quan manava Tarancón. I per a escalar jeràrquicament, calia fer-se passar, una micoteta, per ‘progressista' i ‘democràtic'. Lo del valencià s'hi escaia una mica.

Era allò dels signes dels temps del Vaticà II. Per adaptar-se i poder apujar de categoria clerical. Eixa ha sigut la seua dèria obsessiva, arribar al més alt del poder de l'església. I de la societat. Per això es corria quan el president de la Generalitat, Zaplana, anava a les seues processons de Castelló. O quan ara mateix, assisteix a una recepció literària cervantina per donar-li el premi a Caballero Bonald, amb el monarca a Alcalá de Henares, tot i que considere que Caballero Bonald, deia que era un escriptor que es burlava de la Verge en una 'novel·leta' que es deia “Con flores a Maria”.

És la hipocresia catòlica en forma d'afalacs i lloances als guanyadors, 'vencedors' i poderosos, als qui, sovint, s'odia si no accepten al peu de la lletra el seu catecisme doctrinal. Perquè la reproducció del cesaropapisme i el nacionalcatolicisme l'orgàsmia al senyor Reig Pla. Si l'església ajuda al PP i al rei, aquest partit i el monarca ajudaran a l'església, a les seues universitats, subvencions i lleis imposades clericalment. Com fan els clergues i talibans a l'Iran.

No obstant, a pesar de fer-se una mica el ‘progre', als anys seixanta, quan la UCD guanyà les eleccions al govern central, als anys setanta, ja no calia fer més el paperot. Llavors s'aconseguí, assembleàriament, que foren dos misses a la setmana en valencià, més aquell senyor rector seminarial ho trobà un ‘excés' insuportable. Llavors, possiblement, atià la discòrdia i els enfrontament interns al Seminari de València. Així uns amiguets de la seua ànima —i no sabem si del seu cos—, decidiren anar-se'n de putes. Perquè, ‘argüien', que no volien anar a una missa en ‘català'. Perquè es feia servir “El Llibre del Poble de Déu” de Pere Riutort o el de l'abadia benedictina de Montserrat, on hi és el monjo valencià de l'Alcúdia Josep Miquel Bausset. Perquè no els passava ‘pels collons', deien. I el senyor Reig va decidir, autoritàriament, com a rector, que s'anul·laven les misses en valencià-català, fent servir com a excusa que dos o tres seminaristes blavers i secessionistes preferien anar-se'n de putes i a veure films pornogràfics. Eixes eren les seues raons, mots i motius, que els ho vaig preguntar i així em respongueren.

Sincerament i sense cap vergonya; tot i que els vaig dir: ‘els camins de ‘la llibertat' són inescrutables' (si les deixeu ben satisfetes o satisfets, si les pagueu bé i els demaneu permís, ho pacteu i estan d'acord, per mi, com si es voleu follar una gallina o cascar-se-la amb dues pedres, previ consentiment de la gallina, clar). Com ens explica Hume en “Dialegs sobre la religió natural”, Stuart Mill en “On liberty” i Bertrand Russell al seus lllibres sobre filosofia, 'religió' i societat.

No obstant, allò no em semblava massa ‘catòlic', però, al senyor Reig sí. Per això, em va foragitar, per portar a Don Manuel Sanchis Guarner a conferenciar a la facultat de teologia, per dir que el valencià i el català era el mateix idioma i perquè em retreia que demanar misses en valencià no era gens cristià. Era fer política. Així com creàrem un comité d'estudi per aprofundir en el marxisme, aprofitant allò dels diàlegs entre marxisme i cristianisme, que no li féu cap gràcia a un rector retrògrad i reaccionari.

Com sí que era molt cristià aniquilar el català de València, jugar-se els diners dels pobres de la diòcesi de Castelló amb accions bancàries, o prohibir les misses i els catecismes en valencià a la diòcesi de Castelló-Sogorb. O atacar, rabiosament i furiosa, als catalanistes, als homosexuals, als transvestits i a les dones. Perquè resten esclavitzades i siguen condemnades a la presó si decideixen avortar, en contra de l'opinió dogmàtica i clerical dels bisbes. I de les seues fantasies misògines. Posar la vida dels fetus, inclús malformats, per davant de la vida de la mare és una barbaritat, que només pot intentar imposar-se mitjançant el terrorisme espiritista i eclesiàstic de gent cínica, impietosa i sense cap escrúpol ni compassió pels altres. Com és el cas.

No creuen en els drets humans ni en la gent, ni en res, tret dels seus dogmes absolutistes, criminals i sectaris. Per això ataquen els homes i les dones que no acaten els seus dictats moralistes i feixistes. Només els importa la ‘polítiqueria' de continuar escalant a l'escalafó clerical sense importar-los la vida dels homosexuals que poden ser apallissats pels seus acòlits fanàtics i descervellats, ni de les dones que poden morir imposant-les la reproducció obligatòria, com el ‘beneït' (o el ‘llest') d'Alberto Ruiz-Gallardón, que per a substituir a Rajoy es capaç de tornar-nos al règim dictatorial del Franco, quan l'església el passejava sota pal·li i l'adorava com si fóra un Déu.

Tots els dies naix un 'simple' i un 'llest' perquè l'espavile. Ruiz-Gallardón és una barreja perfecta d'una cosa i l'altra, al servei dels bisbes espanyols. Per guanyar terreny i col·locar-se en una boca posició per al relleu de Mariano Rajoy. Demostrar que pot ser un estadista amb mà dura i autoritària, com li agrada a massa gent espanyola acostumada a derives reaccionàries, que han donat suport amb entusiasme. Recordem les concentracions davant el Palau d'Orient a Madrid, el suport de les masses a la dictadura mitjançant el terror i la clientela en la compravenda de privilegis i aconseguiments caciquils.

Perquè Franco, com Ceausescu, no deixava que avortara cap dona. Perquè, els dictadors, volien fer que Romania i Espanya foren molt, molt i molt grans, amb ajuda de Déu i dels bisbes o del diamant comunista. Els bisbes de llavors i els d'ara que reprodueixen un discurs brutal, bestial i assassí; tot ‘tan cristià'!

El senyor Reig sempre ha fet un discurs misogin, masclista, patriarcal, menyspreant les dones, insultant-les, denigrant-les, com als homosexuals. Ha fomentat doctrinàriament aquesta formació, bestialment i brutal, d'odi a les dones, sobretot les socialistes, comunistes i anarquistes. Totes unes fornicadores, segons el senyor Reig, que tenen el cul gros de tan de follar. Només pensen en temptar els capellans, com la serp del paradís del Gènesi. Totes filles d'Eva, la pecadora original amb la poma i tots els contes xinesos, millor dit, jueus o ‘cristians'. Aquesta és la seua mentalitat clerical, indigna, misògina, homòfoba i impresentable. Nodrida amb mites, lectures, prejudicis, símbols i interpretacions religioses inhumanes, catrastròfiques i calamitoses. Com les del ministre Ruiz-Gallardón que vol imposar jurídicament les tesi sobre l'avortament que tenen els fanàtics de la CEE amb els seus braços sectaris dels neocatecumenals, opusdeistes, neocons i neocreacionistes diversos que, ‘científicament', diuen que l'embrió d'un fetus ha de tenir més poder que la lliure decisió de la dona implicada en un embaràs. Manda fetus!