Bojos pels tambors

Cada divendres, a partir de les vuit del vespre, és impossible entrar al gimnàs de l'escola Taula Rodona de Sant Quirze del Vallès sense taps a les orelles. El so dels tambors, fort i repetitiu, ho inunda tot. A dins, un grup de nens i pares toquen diversos instruments brasilers de percussió. Porten samarretes negres amb mans de colors. Riuen, salten i es diverteixen al ritme contundent d'una música amb reminiscències africanes.

Els grups de batucada han proliferat en els últims anys a Catalunya fins al punt que cada cop són més presents en festes i actes reivindicatius. El d'aquesta escola de Sant Quirze, que funciona des de l'any 2009 com a activitat extraescolar, n'és només un exemple. Molts centres de primària i escoles de música ja tenen el seu propi grup de batucada. La impressió general és que han començat a ser moda a partir del moviment 15-M, però en realitat el gran boom de la batucada a Catalunya, almenys com a manifestació cultural, es remunta a l'any 2000. “Hi va haver un fort corrent procedent del Brasil, amb música i percussió que va arrelar molt fort”, explica Pau Bandarra, director de la Bandarra Street Orkesta, un dels grups que continuen en actiu en aquests moments, juntament amb Brincadeira i La Banda del Surdo. Generalment, són grups que arrosseguen molta gent i “els bolos no sortien gaire a compte”, precisa Bandarra. Amb el temps es van haver de reinventar i molts s'han decantat per un vessant més social o lúdic.

Els grups amateurs com el que funciona a l'escola Taula Rodona són hereus d'aquesta tradició més festiva. De fet, la idea de muntar un grup de batucada va sorgir després de veure una actuació de la Bandarra Street Orkestra. “Estàvem buscant alguna cosa per fer conjuntament amb els nens i aquest grup ens va ajudar a decidir-nos. Vam pensar que la percussió no seria gaire difícil i ho vam plantejar a l'AMPA de l'escola”, comenta Lluís Martínez, un dels pares promotors. Una altra mare, Isabel Paredes, ho veu com una oportunitat “per formar alguna cosa que sembli una orquestra amb nens de diverses edats”.

Però si els pares estan contents, els nens es mostren entusiasmats. Júlia Falcón, amb sis anys, toca el xequeré. “És una mica difícil, però en vaig aprenent i m'ho passo molt bé amb els amics”, una idea que comparteix Pau Martínez, que amb 9 anys toca el tamborí. El professor que els acompanya en els assajos, Omar Kattan, diu que el gran repte “és integrar més els nens”. Per això, els pares han anant cedint protagonisme i ara són dos alumnes de sisè, Laura Martínez i Unai Zorraquina, tots dos d'onze anys, els que dirigeixen la petita orquestra. “Últimament hem fet alguna actuació pel poble i la veritat és que veure tot un grup de gent que em segueix m'agrada, em sento bé”, subratlla l'Unai, que a vegades porta el lideratge de la banda mentre toca el repinique, un dels instruments brasilers habituals en aquest tipus de grups.

L'Omar recorda que tots aquests sons provenen de la tradició musical del carrer al Brasil. Als barris populars s'utilitzaven bidons que es van anar substituint per tambors gegants. “Servien per reivindicar els carrers com un espai del poble”, remarca Bandarra. Segurament per això han arrelat més ara com a expressió popular de protesta. “Ara ja no es pot tocar al parc de la Ciutadella com es feia fa anys i per això s'aprofita qualsevol manifestació per poder-ho fer”, precisa l'Omar.

Una altra explicació per entendre l'èxit d'aquesta manifestació festiva és que “a priori és una percussió que pot tocar pràcticament tothom i no cal que tinguin coneixements musicals”, explica Pau Bandarra. “La percussió brasilera és molt agraïda. S'utilitza un tipus d'instrumentació que requereix poca preparació. No és com la cubana”, afegeix. Però potser el que n'explica l'èxit per sobre de tot és que és una acció “molt participativa” que connecta amb sons molt primitius.