El viatge enlloc

Ja han tancat el teló i les primeres veus del públic van apropant-se a l'interior de la sala. No podem tornar enrere, la funció és a punt de començar. La claror entra una miqueta pels badalls de la cortina, però ací dins regna la penombra, els focus estan apagats encara.

Gemma ja s'ha situat en el seu lloc, al centre de l'escenari. S'ha assegut en terra i sembla una nineta de pell morena envoltada per un munt de coixins de colors que formen l'escenografia. Mila a la dreta, entre bambolines, aparentment tranquil·la com sempre, està escrivint el darrer missatge de mòbil abans d'apagar-lo. Al llavis li penja un encisador somriure, com una cançó de pluja sobre la calima de l'estiu. Paco, qui no para un instant i els lleva les tensions del moment, té als ulls una lluentor màgica de petites espurnes rialleres. El cor de Carme ressona dins la seua capsa i una boira de felicitat li puja des dels peus fins a la punta dels cabells. Xavi ja els ha donat els darrers ànims i veurà l'obra des d'una butaca de la primera fila, privilegis del director. Tots han fet una abraçada uns moments abans a la companya Miryam, la futura mare que hui no podrà fer d'actriu, però hi serà entre els espectadors per donar-los suport.

Tots sis ensumen eixa olor característica dels teatres que ningú no sap explicar ben bé. Escolten els sorolls que potser no han sigut, perquè els escenaris estan habitats pels fantasmes dels actors i dels personatges que han alenat l'instant d'una vida allà dins. Senten la carícia d'un vent que s'ha esquitllat entremaliat per alguna escletxa i els acarona tot el cos.

És sempre així, no importa la immensa quantitat de vegades que han repetit aquest ritual, tot i ser una companyia jove. Saben que ningú els va a mossegar, però un petit daltabaix se'ls estén per la pell, com tindre agulles espicassant-los. És l'hora de fer un pensament, d'endinsar-se en un mateix i cercar el personatge al lloc on n'han brollat les arrels; però també apareix el pànic de no trobar-lo, que les paraules apreses s' hagen dissolt en el no-res.

Els llums s'apaguen, la música ja sona, el teló s'obri a poc a poc i tot d'una, un clic al cervell esfondra portes i parets. L'actor i l'actriu es transformen en una pantera alerta, disposada a lluitar, a viure i a lliurar la història a qui els espera darrere la quarta paret.

Què els impulsa a viure entre la fosca? Han passat l'estiu engrescats per una ficció I en aquest moment resta en l'oblit allò de “Per què no ho feu debades? Això ho prepareu vosaltres en un tres i no res”. Ni allò: “Mireu, és que finalment no hi tenim pressupost”. Fins i tot queda hui relegat el fet de no cobrar alguna feina. Perquè ara mateix torna a produir-se la màgia del teatre.

Ells recorren les carreteres, els indrets més llunyans d'aquest país, s'hi juguen la subsistència; fan Cultura, sembren una llavor; escampen tendresa, emocions. Curen ferides amb la rialla, amb les llàgrimes; ens regalen l'orella amb mots dolços i de vegades amargs. Són els còmics, els artistes que treballen amb el seu dolor i edifiquen mons modelats a còpia de somnis. Els mateixos a qui temps enrere no soterraven en lloc sagrat. Ells omplin el seu cor d'energia per a nosaltres, encenen l'esguard i penetren més enllà de l'aparença de les coses. Aquest és un viatge enlloc, més aviat cap a l'infinit, però ells estan ben desperts, molt vius. I quan tot acaba necessiten l'abraçada que els encomana, frec a frec, l'esgarrifança d'haver creat alguna cosa junts per un instant. Perquè els materials que ells utilitzen en aquest procés de creació són les pròpies vulnerabilitats, la innocència, saber riure's d'un mateix. Treballen amb la veritat i des de la veritat, un còmic no ha de fingir, ha de mostrar l'autenticitat del seu interior.

Per a mi és un plaer haver-los trobat en el meu camí i formar part d'aquesta família universal, m'han salvat la vida, com a molta més gent, M'han ensenyat que la bogeria és un estat de gràcia. De segur que la nostra travessia serà un bon viatge i no s'enfonsarà tan fàcilment com si fóra un vaixell de paper qualsevol sostingut pel buit d'una mentida.

Almussafes, setembre del 2013