Les passeres del dia

Ella ha anat hui a córrer pel terme. En alçar la persiana de casa ha mirat a fora, la nit ja s'esvaïa i un dia com de plata vella s'ha estimbat pel vidre de la finestra.

La dona d'ulls clars, abans de desdejunar-se el café i la poma, ha eixit a la terrassa; els darrers fils que sostenien les ombres de la fosca es liquaven entre el blau metàl·lic de l'alba en trencar. Uns núvols despistats bambaven amb un posat obscur. Per un instant ella s'ha quedat mirant l'espai infinit, el silenci li ha acaronat la pell, s'hi nodria de la quietud, de la levitat d'un univers deshabitat.

Ara no té son, de seguida que ha botat del llit s'han ficat tots els sentits alerta, perquè no vol perdre's cap aresta del jorn. Els dies són tan espessos que, en arribar l'hora d'anar a dormir, li sembla que fa un descens cap a un final irremeiable. De vegades pensa en la mort mentre jau al si del cau del somni i sent com creix un salze negre a l'habitació. Dues llàgrimes, de tant en tant, li renten el neguit, perquè sap que demà torna a nàixer la llum i apareixen de bell nou les esperances que ho fan tot possible.

Ahir, en apagar la làmpada sobre la tauleta de nit, va lluitar contra les cabòries intruses que volien fer el seu assalt a traïció, com és el seu costum. Però ella va triar la imatge d'un trajecte mental pels indrets que recorreria a la matinada següent. Cada peça de roba va quedar preparada al lloc habitual, el ritual s'ha d'acomplir. Els únics objectes que l'acompanyaran en la seua carrera són la música i la clau de casa, així que té una lleugera sensació de llibertat, ja diuen que aquells que no tenen res són feliços, una frase força elegant, no sabem si també és real i encertada.

Ella agafa la bossa dels envasos per reciclar i travessa la porta del carrer. Tot i que encara és molt d'hora, el vell del bastó ja va xino-xano per la vorera. Avança una mica desmanyotat, però, en dir bon dia, la seua veu sona forta, musical i clara, no és una veu d'ancià, sinó d'home adult. Sempre té unes paraules amatents amb ella i aconsegueix fer-la somriure. En mirar-lo, una espurna de tendresa l'esperona.

Ara, mentre corre, a poc a poc, augmenta el ritme. La música esmorteix el bleix dels pulmons empassant-se l'oxigen com si no donara coll. Sempre el primer quilòmetre és el més dur, el més lent, la veu mefistofèlica que repeteix “ no puc, no puc”. Després els pensaments s'emancipen, s'envolen i de sobte, sobre un núvol muntanya, ha esclatat el sol com un cor sagnant. Alguns dies d'estiu l'acompanyen dos guardians: a un costat la blancor transparent d'una lluna que es resisteix a morir, a l'altre, eixe grapat ardent que brolla des de la mar.

La dona que pensa massa s'atapeeix l'esguard amb la vida que l'envolta. El cos s'allibera de les idees dolentes, troba que totes les cèl·lules li reviscolen i la converteixen en un altre ésser. Ella alena el cel obert i s'ompli de claredat, d'aigua, de repics d'ocells. Si el cos fóra invencible en el seu avanç, el voldria sempre així, vertiginós, alié, fill del vent. Cada gambada deixa caure sobre l'asfalt el llast que l'enfonsava; llença enrere la ràbia, les traïcions, els somnis robats, els impossibles. De dintre li vessa un nou foc i amb això farà ella un paradís petit i efímer. Podrà tornar al cau amb la serenitat recomposta una vegada més. La veig com s'afanya clavant els peus en l'herba a cada saltiró, entre les oliveres del parc rural; a la vora dels xiprers, dels garrofers, ensumant l'olor del fenoll que ha crescut molt en poc de temps.

No va sola per les passeres del dia. També hi són els habitants de la matinada, aquells companys amb qui intercanvia salutacions, somriures, mirades. Són veïns per un instant. Dones i homes majors que passegen lentament, que parlen entre ells. Joves que treuen el gos, d'altres corrent, caminant de pressa. Històries darrere d'uns ulls, potser tristos, esperançats, riallers., El dia ja ha vingut tot sencer per les passeres disposades a l'atzar, benvingut siga.

Almussafes- 10 setembre del 2013