L'esguard fugisser

No està gens malament desempallegar-se de la mandra dominical des de dalt d'una moto, és com veure el món viatjant pel teu entorn. El repic de les campanes dels pobles té un pòsit malenconiós; les botigues són closes amb pany i clau, però els cementeris romanen oberts. El reixat ens deixa veure la imatge fugissera de les flors i a penes n'intuïm els corredors polits i ben endreçats.

Per la marjal, des de Sollana fins a El Perelló, el sol, enterc, s'empassa les ombres dels arbres i acota l'orgull dels dacsars de fulles marrons. L'arròs s'estén pertot arreu en ramells que atibaquen els bassals, feixos esquifits enfonsats en l'aigua. Hi juga amb tota una escala de colors diversos que van del verd més fosc al groc més daurat, i rebenta davant els ulls ferint-los sobtadament amb una colpidora llum, un devessall de cels oberts enterbolint les pupil·les. No trobem la paraula escaient per traduir aquest instant roent.

Les aus, en un principi esparses, s'envolen amb la lleugeresa d'un bri d'herba. Després s'inicia l' idil·li entre dues gavines o uns agrons juganers. La mirada s'estiregassa i, com que no abasta el final dels arrossars, s' abalteix i es lliura a la broma de la solana.

Els pescadors queden enrere com si foren unes figures detingudes en el temps, oblidades a la vora de la drecera, cossos esborrats amb un posat empedreït. Més endavant veiem la tanca de canyes d'una cabana a mig caure. L'home que acull els gats i els gossos perduts s'afanya a donar-los el menjar. Quina serà l'anònima història d'aquest barbut pèl-roig?

Les pedres crepiten sota les rodes, s'hi esqueixen i la pell de les cames plora una lleu coïssor en sentir-ne les miques. L'aire s'ha despenjat sobre l'embalum dels viatgers improvisats i els mosquits grimpen tot engrescats per la visera del casc.

El poble costaner és ara una petita ciutat on s'han traslladat les remors grises d'una altra més gran. Quan tornem als indrets després d'un temps fora, certes coses han canviat, allò que abans era un parc o un edifici, s'ha transformat en un lloc diferent. Només les esglésies continuen sent el que eren, elles no fan mai fallida, les seues parets no s'escrostonen ni són enderrocades.

De vegades s'hi troba gent una miqueta peculiar, com ara aquest senyor gros i gran. S'hi mostra pel passeig marítim d'allò més fatxenda, amb vestit de bany. Les cames són dues botifarres unflades ratllades per les varius blavoses i en caminar les obri com un compàs envoltat de greix. La panxa és un tambor de pell flàccida, però això no pareix que li preocupe. L'aparença és la d'un home, si fa no fa, feliç. Du a la mà un calder buit i entre els seus dits gegantins ens fa l'efecte d'un atifell de joguet. La barba i els cabells blancs i llargs li aporten un aire de vell llop mariner. Als llavis llaminers li penja una pipa elegant que no fa fum, El goig de viure dels ulls contrasta amb la mirada entintada del seu interlocutor, un jove esprimatxat de somriure gasiu i congelat, sembla que li l'han dibuixat amb pintura permanent i els pensaments deuen ser força lluny d'ací.

S'escolta la fressa de les onades, n'olorem la sal humida, en cobegem el desfici; el sotrac d'un esguit verdós ens provoca pessigolles al cor. L'escuma blanca bombolleja sobre el blau idealitzat, aquell que potser realment no hi és. La sorra gemega sota els peus nus i transmuta a fang. Sembla que algú ha escrit amb guix sobre la mar.

Almussafes- 18-setembre del 2013