“Només de molt joveneta vaig fer una talla petita”

Sí, estic molt satisfeta de fer-ho perquè quan parlem de moda sembla que ho fem d'un món ple de màgia i glamur, i això està molt bé però no podem oblidar que a l'hora de la veritat la roba és un servei, la porten dones reals, del carrer...

És una desfilada pensada per a dones reals, amb formes femenines, que són moltes. Hi ha roba per al dia a dia, per sortir de nit... Per fer una vida activa i dinàmica. A Elena Miroglio, responsable de la firma, no li agrada parlar de talles grans, ni tan sols de talles, i té raó. La moda no té a veure amb la mida de la dona, té a veure amb com et sents tu amb un determinat estil, cal trobar el que li va al teu cos.

En aquest moment de la meva vida ja no puc viure sobre uns talons alts! Tinc quatre fills: tres nens (Balthazar, Tiziano i Beníci) i una nena. Vaig sempre al seu darrere. Quan vaig crear la meva pròpia família el meu ritme de viatges i feina va començar a canviar. El meu dia a dia és pràctic i senzill, de samarreta i texans, però quan surto m'agrada arreglar-me, sempre privilegiar la feminitat.

Sí, aquesta desfilada està plena de peces elegants, urbanes i alhora refinades, amb detalls preciosistes. Hi ha bruses amb efecte pitó, granotes, moltes cremalleres...

I tant! Jo mai he fet una talla petita! Bé, potser quan era molt joveneta, però mai més. A més, sóc mare, treballo... Sí, sóc real.

Ja ho veurem. Depèn. Penso que en general a la dona li agrada anar ajustada, més sensual. No trobes?

Serà el que vulgui ser, el que la faci feliç. Taína encara és petita, però és evident que el seu futur el decidirà ella mateixa. I els seus germans, també. De tota manera, malgrat la fama, sempre he volgut que veiessin la meva feina, fer de model, d'una manera normal.

Va ser molt divertit per a totes dues. Per a ella va ser tot un joc i estava feliç. Li encanten els maquillatges, triar la roba que es posarà...

He tingut la gran sort i el privilegi de conèixer els tres últims papes. A Joan Pau II i a Benet XVI (el 2006), en una audiència privada, i a Francesc aquest juny en una de pública a la plaça de Sant Pere; va ser molt emocionant. Vaig veure com l'estima la gent! Amb nosaltres va ser molt càlid, ens va preguntar pels nostres fills i fins i tot vam comentar que som fans del mateix equip, el San Lorenzo.

Jo volia una foto amb Francesc, en sóc fan! Al Sant Pare ja el coneixia de quan era cardenal i volia felicitar-lo personalment i agrair-li la seva feina. Per a mi ha estat un orgull doble poder-ho fer perquè és argentí i això et fa sentir-lo molt pròxim. I també perquè és una persona molt especial, humana, humil, meravellosa i carismàtica. Puc dir que ha fet molt a Buenos Aires.