Societat
Salvador Sunyer i Aimeric
Exsenador, exdiputat i exalcalde de Salt
“Això va molt de pressa i som molta colla”
“La gent ha dit prou. Al president li diria: va, quan i com ho fem, i fem-ne via”
“No ho entenen, això d'aquí, i no ho entendran mai, siguin del color que siguin, estan contra Catalunya”
DEL TAULELL A L'ALCALDIA
Salvador Sunyer i Aimeric (Salt, 1924) es declara independent de qualsevol partit, però lligat al país des de sempre. Es va guanyar la vida per criar cinc fills treballant durant quaranta anys darrere el taulell de la farmàcia Simon de la plaça Marquès de Camps de Girona, però a hores perdudes i gairebé clandestinament feia de mestre de català de centenars i centenars de persones. El seu activisme cultural el va portar al Senat en la legislatura constituent, al Parlament de Catalunya i a l'alcaldia de Salt, on va fer vuit anys d'alcalde. Va fundar i presidir el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Escriu versos i teatre i ha publicat les seves memòries A la vora del camí. És creient i independentista.
La Via Catalana, aquella filera de gent que no s'acabava! Va ser un dels moments més emocionants que he viscut
Del papa Francesc només puc dir que li posaria un quinze sobre deu. Ho tindrà difícil per canviar les coses
Està a pocs mesos de fer-ne noranta, però puja lleuger les escales dels dos pisos que condueixen al seu santuari. Una biblioteca ben assortida i un despatx per treballar-hi, amb una figura de fang que representa un pa dels d'en Pau Masó, aquells tan semblants als de Dalí que decoren la Torre Galatea. A la casa familiar del carrer Major de Salt, amb l'estelada al balcó –“la casa de la Maria Carme”, precisa–, ens ha rebut amb la seva dona, una figura inseparable de Salvador Sunyer, però amb nom propi dins dels moviments socials de Salt, on va treballar mols anys de bibliotecària i on encara és una de les ànimes de Càritas. Hi té penjats un quadre de Juncà que va comprar perquè li agradava, un retrat seu que li va fer un alumne de català i, repartits, força retrats signats per Lluís Mateu, saltenc, amic i company de taulell a la farmàcia. Un d'ells, dedicat a la Maria Carme, del qui durant tants anys va ser el rector de Salt, el canonge Sebastià Puig. A l'escala, un diploma que l'acredita com a senador en la legislatura constituent, la del 1977 al 1979. I medalles i els trofeus que l'acrediten com a guanyador de 79 premis literaris. Ha escrit, i escriu, poesia i teatre. Ha fet uns Pastorets, que s'han representat, i la Passió de Salt: Retaule de passió. Jesús, el natzarè, que mai s'ha representat. Ha publicat dotze llibres, el darrer, Som un vidre trencat (Poemes per a la independència), de Curbet Edicions. Se li il·luminen els ulls quan parla dels seus cinc fills, la petita ja desapareguda, els onze néts i els dos besnéts. Col·labora amb Càritas fent recitals de poesia i creu fermament que Catalunya serà independent.
Vostè és dels de Salt de tota la vida!
Vaig néixer a Salt l'1 de febrer de 1924. Si sóc viu l'any vinent faré noranta anys. El pare era de Brunyola i la mare, d'Estanyol, fills de cases de pagès que van buscar feina a vila. Es van casar i van anar a viure al Veïnat de Salt. La mare primer ajudava en una merceria i després va anar a treballar a la Coma Cros. El pare feia feines de manobre, però estava malalt i a vegades no podia treballar. El meu avi padrí, de Brunyola, els va fer una casa al Veïnat i allà ens vam estar molts anys. Quan ens vam casar amb la Maria Carme vam llogar un pis al Veïnat, però al morir el seu pare ens vam traslladar a casa seva, amb la meva sogra, que és aquesta casa. Aquesta, de fet, és la casa de la meva dona. Fa molts anys que hi estic casat, molts, però no n'estic pas cansat, gens ni mica, n'estic molt content.
Com arriba a la farmàcia?
Jo vaig fer estudis bàsics i la formació ha estat molt d'autodidacte. Vaig entrar a treballar a la farmàcia Ribas de Girona, on vaig aprendre l'ofici i vaig estar-hi uns anys, fins que vaig anar a treballar a la farmàcia Simon, a la cantonada de la plaça Marquès de Camps. I m'hi vaig estar mitja vida.
40 anys darrere el taulell.
M'ho passava molt bé, perquè m'agradava la feina. Allà vaig coincidir amb en Turet, que era el cap de la farmàcia. En Simon, el farmacèutic, no en sabia gaire res. Va estudiar a Santiago de Compostel·la i tothom sabia que allà, si hi anaves, aprovaves. O sigui que va llogar en Turet amb la condició que es cuidés de tot. I en Turet va portar la farmàcia, fins que va morir als meus braços.
I mentre despatxaven parlaven de llibres.
He llegit molt en la meva vida; no puc pas dir que ho he llegit tot, però Déu n'hi do, i per tant vaig anar madurant amb les lectures, em vaig anar espavilant. A la farmàcia es vivia en un clima molt de cultura perquè en Turet havia estudiat per a capellà i tenia diverses carreres. Va ser un bon company perquè xerràvem tot el sant dia, i com que érem tan amics i convivíem junts, em va ajudar a formar-me.
Se n'ha sortit prou bé.
Vaig anar agafant perspectives, i també per la relació amb la gent d'Acció Catòlica, que tenia força pes. En aquella època si tenies inquietuds o eres d'Acció Catòlica o eres de Falange. I jo era d'Acció Catòlica. Vam començar a fer teatre a Salt, al voltant de la parròquia. Teníem un local que abans del franquisme havia estat de la FAI. L'amo el va llogar a la rectoria i com que tenia una sala d'espectacles amb un gran escenari, allà vam fer molt de teatre, molta vida teatral, molta cultura. A mi el teatre m'agrada molt. Encara hi remeno. En aquella època fèiem teatre, primer només nois o noies de manera separada i després ja vam poder fer-lo junts. Hi havia molta vida cultural de joves que estudiaven, treballaven i tenien inquietuds.
I vostè en tenia.
Per això van arribar les classes de català. Calia treballar per la llengua. Vaig començar a fer classes el 63, després d'haver fet uns exàmens a Barcelona. Llavors a Girona no hi havia res de res, era un desert. Quan vaig tenir el títol de professor de català em vaig proposar que aquella era la meva tasca. Ensenyar el català. Depeníem de la junta assessora d'ensenyament de català, lligada a l'Institut d'Estudis Catalans. En Triadú va ser el que ho va moure tot. Primer vam fer cursos per correspondència i després, presencials. Sortint de la farmàcia, som-hi! La gent treballava i es feien quan podíem. Explicava la història de Catalunya, què havia passat políticament amb Catalunya, fèiem excursions... Era alguna cosa més que classes de català, recuperàvem la història del país sense manies.
Van tenir problemes?
Pocs. A Anglès, un dels primers llocs que vam anar a fer cursets fora de Girona, em vaig trobar amb setanta o vuitanta persones en una sala preciosa, I el sergent de la Guàrdia Civil el va prohibir, el curs. Però hi vam tornar sense problemes l'any següent. De fet, quan va arribar el règim democràtic la cosa es va multiplicar i tothom volia fer classes de català. En vaig arribar a fer fins i tot a la caserna de la Guàrdia Civil de Girona. M'ho van demanar i vaig dir: per què no? Els primers dies hi havia els caps i tot, després van desaparèixer. Jo ja sabia on anava i allà només hi vaig ensenyar llengua. Va ser tota una experiència.
Va tenir milers d'alumnes.
Fins que va arribar un moment que ja no podia més, i això que ja m'ajudava el meu noi, en Salvador, que ja era professor de català. Vam fer molts cursos a Lloret de Mar perquè va venir en Joan Domènech a buscar-nos. Ens venien a buscar i ens tornaven. Fins que va arribar la Generalitat i es van anar normalitzant les coses de tal manera que ja no va ser necessari fer tot el que fèiem. Llavors van venir altres feines.
La política.
Va ser per culpa de tota aquesta feina anterior, perquè tothom em coneixia, tothom em parlava, i em va tocar fer de polític. M'ho van demanar i vaig parlar amb en Reventós, el Guti i en Benet. Vaig dir que volia parlar amb els caps i que hi volia anar amb la meva dona. I els vaig deixar clar que jo no em faria mai de cap dels seus partits, que mai en seria militant, de cap. No n'he estat ni en seré. I això que he pactat amb tots, fins i tot amb els del partit d'en Rajoy en el primer Ajuntament, el 83. Quan vaig ser alcalde vaig voler fer govern d'unitat, amb tots, i me'n vaig sortir. Després, en el segon mandat, ja no va ser possible fer govern d'unitat, però llavors vaig governar amb els meus, perquè en els dos casos vam guanyar per majoria absoluta. Però primer vaig passar pel Senat, amb l'Entesa dels Catalans, i per Parlament, en la primera legislatura. Era una vida que no em satisfeia pas, però la vaig fer de gust perquè era el que tocava fer en aquell moment.
Potser l'Entesa, que representava la unitat, s'avenia més al vostre tarannà?
Sí, si no, no hi hauria anat. La vida política a Madrid va ser fer la Constitució, i quan es va acabar, es va acabar, i vaig tornar a la farmàcia. I al cap d'un temps em van demanar d'anar al Parlament com independent pel PSC. I després de la legislatura de l'Estatut, em van proposar presentar-me d'alcalde del meu poble. I ho vaig ser vuit anys, que és el màxim que s'ha d'estar en un càrrec polític, especialment un ajuntament. Quatre anys per aprendre'n i quatre per treballar. Dues legislatures i cap a casa.
De què està més satisfet?
D'haver estat alcalde. Vam fer un bon equip, governàvem plegats i jo feia de pare paràs. Hi tenia molts amics, que els havia treballat de petits. Els coneixia i vaig triar els que em va semblar que s'esqueien més, i certament vaig encertar-ho. En Miquel Berga va ser un gran tinent d'alcalde i en Mines i tots plegats. I vam poder fer el pla general, que tots se'l senten seu. Després van manar les coses partidistes.
Caldria recuperar la unitat dels primers anys?
Sí, em fan pena quan sento dir-se fàstics un de l'altre. Oposar-se per oposar-se al que proposa l'altre no té ni cap ni peus.
Ha canviat molt, Salt.
Déu n'hi do. Aquell carrer tan famós no hi era pas, llavors. Bé, sí que hi era, però amb gent d'aquí. Això no té gaire solució. Bé, treballar com fa la meva dona amb Càritas buscant menjar per a la gent que no en té. No hi ha feina, ni que sigui provisionalment. I és un desastre, perquè aquesta gent bé que ha de menjar. Sí que ha canviat, Salt. Hi ha un institut que du el meu nom i són àrabs, morenos i blancs, però tots són saltencs i parlen com nosaltres. És complicat governar així. Primera perquè no s'hi presten gaire. I la gent està exaltada amb aquest tema, de seguida salta. Com se solucionarà? És complicat, però ho hem d'afrontar i de mica en mica ens en sortirem. Sempre n'hi ha hagut, de problemes. Però també hi ha coses bones. Els nanos de l'institut parlen català, i això és normalitat. A veure què en resulta. Així com els que van arribar de Castella s'han quedat, ja veurem si aquesta gent es queda si milloren les coses, o si torna al seu país.
I el país, com el veu?
Bé, molt il·lusionat. Estem força arran d'allà on hem d'anar.
Vostè és independentista?
Sí, sí.
N'ha estat sempre?
No, me n'he fet. En ple franquisme ni et podies imaginar aquestes perspectives que ara tenim. I els primers anys de la democràcia, tampoc. Això ha anat molt de pressa en molt poc temps i ara som molta colla. Vaig anar a la Via Catalana a Vidreres, que hi viu una filla.
Ens en sortirem?
Em preocupen una mica les nostres institucions i els nostres polítics. Madrid ens oferirà alguna cosa i n'hi ha que s'ho escoltaran. Malament, perquè Madrid no ens oferirà res de bo. Anant bé ens haurien d'oferir d'entrada l'Estatut que va tirar enrere el Tribunal Constitucional. I no ho faran pas. Amb el senyor que han posat al Tribunal Constitucional està tot dit. Per això no m'agrada el joc que fan alguns partits. Aquest no és el tracte. El tracte és som-hi i fem-ho.
I doncs?
La gent ha passat a davant dels partits polítics. És la gent, la que diu prou. Però els polítics... començant pels socialistes, que mai sabràs de quin peu calcen. I el president, el veig aturat. Jo li diria: va, quan i com ho fem, i fem-ne via. Com ho faràs per parlar amb el de Madrid? Si hi parles et dirà que no ho pots fer. Doncs ens has de dir com ho farem.
No es refia de Madrid?
L'any 86 vaig dir que a Madrid no ho entenen, això d'aquí. Ni ho entenen ni ho entendran mai. Ni els de dretes, ni els d'esquerres, ni els del mig. Mai. I ho mantinc. Ho vaig veure clar. Siguin del color que siguin estan contra Catalunya. No en tenim cap a favor. Però el país el veig com mai, madur. I la Via Catalana! Aquella fila que no s'acabava mai. Va ser emocionant, potser de les coses més emocionants que he viscut mai. Això s'ha vist arreu. Europa s'ho mira i esperarà que fem el pas, perquè els interessa que hi siguem. Caldrà treballar molt. I si no ens hi volen, a Europa, tranquils; n'hi ha, d'estats, que no hi són i bé que se'n surten.
Arribarà la independència?
Serem independents, crec que sí. Ara, n'hi ha que ja comencen a posar l'aigua fresca a l'assumpte, com els d'Unió, que sempre han sigut ni aigua ni vi.
Vostè és creient. Com valora el papa Francesc?
Ho sóc. Del papa només puc dir que li poso un quinze sobre deu. Ho tindrà difícil per canviar les coses.
Què feu ara, en el dia a dia?
Llegeixo, escric versos i faig recitals poètics a benefici de Càritas, que necessita diners.
Es troba bé?
Molt bé, gràcies a Déu. La meva dona em porta molt bé, m'estima molt. I jo l'estimo igual a ella. I els nanos, també es porten molt bé. N'estic orgullós, dels meus fills i dels meus néts. Els néts els tinc escampats, estudien a Lituània, Irlanda i Suïssa. ..
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.