Seguretat
El fràgil equilibri del Raval
estigma · La convulsa mort de Juan Andrés Benítez colpeja un barri on conflueixen la marginalitat social i urbanística, una alta taxa immigratòria i la sobreocupació turística
Una de cada tres detencions de Barcelona és a Ciutat Vella
Darrere la realitat entelada del Raval, hi ha una potentíssima estructura cultural i creativa
El perfil delinqüencial
de l'antic Xino està molt determinat per la presència de turistes i l'oci nocturn
És un territori que està permanentment sota sospita. L'etiqueta de barri conflictiu persegueix de manera implacable el Raval de Barcelona, un sentiment vivencial que aquests dies es veu aguditzat arran de la retransmissió en diferit de la mort de l'empresari Juan Andrés Benítez, després de ser reduït per un grup de Mossos d'Esquadra. Un episodi cru, dramàtic, que segons la regidora de Ciutat Vella, Mercè Homs, “hauria pogut passar en qualsevol altre punt de la ciutat”. D'acord. Però, pel fet d'haver ocorregut on ho ha fet, ha adquirit una repercussió i unes derivades clarament amplificades. “El Raval sempre és notícia per als mitjans, i gairebé sempre per res de bo”, sentencia Núria Paricio, directora de la Fundació Tot Raval, un ens que treballa en diversos projectes de base al barri. L'estigma cou gairebé tant com conviure amb una realitat que, ningú ho amaga, és dura.
La proximitat amb el port ha estat un factor històric essencial per configurar aquesta imatge de marginalitat. Cau de prostitutes, anarquistes, canalles de tots els pelatges o lladres, l'antic Xino desprenia una essència de bohèmia que, a la dècada dels vuitanta, va quedar sepultada pels estralls de la droga. Les transformacions urbanístiques que va viure el barri arran de la inèrcia dels Jocs Olímpics no van aconseguir corregir algunes de les grans mancances estructurals que avui ajuden a entendre moltes de les coses que passen al Raval. Una és la densificació. Al seu eixam de carrers, hi viuen 44.141 persones per km², quan la mitjana de Barcelona és de 15.825 per km². Un atapeïment vital que ajuda a determinar el que és una de les peculiaritats del conjunt de Ciutat Vella, i alhora una de les seves problemàtiques més potencials: la cohabitació amb el turisme. “Aquí hem apostat perquè el centre històric sigui un barri, on continuï vivint gent i tingui comerç”, narra Homs. Aquesta coexistència, però, que es tradueix en una massificació i una sobreocupació de l'espai públic, desperta visions molt crítiques. “La densificació provocada pel turisme està arribant a nivells insuportables. Literalment no es pot passejar pel barri... El desembarcament dels creueristes durant l'estiu és ofegador i és generador de malestar”, explica l'antropòleg Joan Josep Pujadas, autor de diversos tractats sobre el Raval. Quines conseqüències té això? Entre d'altres, el tan anomenat incivisme que presideix les nits de Ciutat Vella, i que manté en tensió tot el districte.
La presència d'un flux tan penetrant de visitants és un factor que també és determinant a l'hora de definir el perfil delinqüencial del centre històric de Barcelona, i que es detalla en forma de robatoris –amb violència o sense–, estrebades i tràfic de drogues, per citar els clàssics. Per evitar caure en clixés o estereotips, anem a la fredor de les xifres: cada any al districte hi ha 9.000 detencions o, el que és el mateix, gairebé 30 de diàries. Més números. Un de cada tres arrestos que es practiquen a la ciutat es concentra en aquest territori. “S'ha de reconèixer que a Ciutat Vella tenim un problema perquè, si no, les estadístiques no ens dirien que és el districte amb més detencions de Barcelona”, assenyalen fonts del Sindicat de Policies de Catalunya (SPC). Les xifres, però, també permeten visualitzar sensacions. En aquest cas, les que revelen que un 36% dels veïns d'aquesta zona consideren que la inseguretat és el problema més greu de Barcelona. A la resta de la ciutat, aquest percentatge baixa fins al 16,6%, fet que indica una percepció de risc respecte a l'entorn immediat substancialment diferent. Les mateixes fonts del SCP descriuen que, en els últims mesos, s'ha detectat al centre un repunt de conductes com ara robatoris i estrebades –no sempre denunciats–, especialment en zones d'oci nocturn o d'alta concentració turística. Indrets com els carrers Arc del Teatre, Lancaster, Robadors i de la Reina Amàlia són identificats com a zones calentes, principalment en les franges coincidents amb l'oci nocturn.
Hi ha un problema policial?
La mort de Benítez, però, ha propiciat que la discussió sobre la inseguretat ara s'hagi desplaçat cap a un nou eix. Hi ha un problema de mala praxi policial a Ciutat Vella? És la pregunta recurrent. Quant a aquesta qüestió, les entitats de la zona consultades demanen opinar des de la discreció. Tracte fet. Amb més o menys matisos, qüestionen que al districte hi hagi extralimitacions generalitzades i sistemàtiques per part dels Mossos, però alhora admeten que treballen sota una excessiva pressió. Ja sigui mediàtica o la que prefigura el mateix entorn territorial. També hi ha qui recorda que al voltant d'un 15% dels 285 agents de la comissaria de Nou de la Rambla arrosseguen alguna imputació. Una controvèrsia probablement irresoluble, que es tanca amb un prec comú del teixit associatiu, fins a cert punt obvi: depurar les responsabilitats que calgui per la mort de l'empresari, i vetllar perquè no es reprodueixin imatges com les del carrer Aurora.
Per tancar el debat, des de les administracions s'insisteix en el missatge que s'estan multiplicant esforços policials per intentar lligar curt la inseguretat a Ciutat Vella. En aquest sentit, la regidora Mercè Homs recalca que enguany hi ha hagut una reducció de l'11,7% dels fets delictius, que es fonamenta en bona part en un descens del nombre de furts. Des del Sindicat de Policies, però, es reclama més valentia política en aquesta qüestió, i s'insta a reforçar el principi d'autoritat dels agents i a afrontar certs tabús: “No es tracta, ni de bon tros, d'estigmatitzar ningú, però s'ha de reconèixer que algunes conductes delictives a Ciutat Vella estan segmentades en comunitats, cosa que no vol dir ni de bon tros que tots els seus membres hi caiguin”, s'insisteix des del SPC. Un de molts exemples és el grup de filipins que controlen el tràfic de drogues –concretament de shabu– al voltant de la ronda Sant Antoni. “Ser contundent en la persecució d'aquests grups, que hi són, no vol dir ser racista”, conclouen les fonts.
Cohabitació, però no coexistència
La immigració és una altra variable que constitueix l'enrevessat trencaclosques de Ciutat Vella, i més específicament del Raval. És, possiblement, el factor que relliga tot el relat sobre els estigmes d'aquest territori, però, alhora, també és un element sense el qual no se'n pot entendre el fràgil equilibri intern. “La taxa d'estrangeria del Raval contribueix a aquesta visió de perillositat, a causa de les reaccions xenòfobes de la societat”, reflexiona l'antropòleg Pujades. L'impacte del fenomen no admet comparació possible amb cap altre punt de Barcelona, ja que estem parlant, sobradament, del districte que té una ràtio més elevada de població forana (47,3%). Es tracta d'una població molt segmentada pel que fa a procedències –hi ha fins a 70 nacionalitats descrites–, fet que, per molts representa un avantatge. “Si el 49,2% de la immigració que tenim específicament al Raval fos d'una sola comunitat, seria molt difícil de gestionar”, comenta Núria Paricio. Llavors, directament, ja podríem parlar de gueto. Tot i que no hi ha conflicte ètnic, tampoc hi ha cohesió. “Aquí es coexisteix, però no es conviu”, afegeix Mercè Homs. “L'equilibri social del barri és ontològicament impossible, ja que no ha estat dissenyat com un barri residencial, sinó com un aparador exposat a la ciutat”, afirma Pujadas. A ningú se li escapa, però, el paper crucial que ha jugat aquesta immigració, arribada majoritàriament en edat activa, en la dinamització comercial d'entorns com ara Nou de la Rambla.
Les grans polítiques o actuacions encaminades a la transformació del Raval, com ara el pla especial de reforma interior (PERI) del 1985, han donat un paper crucial a l'urbanisme. Han estat actuacions sovint discutides, ja que van tenir com a efecte evident –buscat o no– l'elitització temporal del barri i que no van corregir, per exemple, els problemes d'infrahabitatge, als quals, justament, ha anat a parar bona part d'aquesta immigració. Dels 23.342 habitatges que estan comptabilitzats al territori, 15.409 van ser construïts abans del 1901. O sigui, és un parc molt envellit. És per això que una de les actuacions estel·lars del consistori barceloní és un pla –anomenat Dintres– que vol incentivar la rehabilitació posant pressió als propietaris. Un treball de formigueta.
A aquesta amalgama de circumstàncies adverses, hi cal afegir uns nivells de pobresa latents –la taxa d'atur de Ciutat Vella sempre és, generalment, tres punts més elevada que la de la mitjana de la ciutat–, que es manifesten també en l'àmbit de la salut. Al Raval, per citar un exemple, els casos de tuberculosi –166,6 per cada 100.000 habitants– són sis cops superiors als que es donen a la resta de Barcelona.
Tot el que s'ha descrit fins ara, sumat, dóna una realitat que se sustenta en un equilibri inestable que, massa sovint, camufla realitats molt vigoroses. Com ara que el Raval té el teixit cultural més musculat del país, format per 300 institucions o entitats –es diu aviat–, que van des de grans equipaments com ara el Macba, el Liceu, el CCCB i la Filmoteca, fins a centres de creació més de peu de carrer com ara l'Almazen. La seva directora, Macarena González, explica un possible perquè d'aquesta vitalitat: “Els barris són creatius per la gent que hi viu. I aquí la gent creativa viu a precari i, per això, molts han anat a parar al Raval.” Un colofó que és molt més que una metàfora.