D'olors i dolors orientals

Hi ha cops en la vida que potser el subconscient t'empeny —sabent-ho— al que, de primer, consideres una “mala passada”, però que acaba convertint-se en feliç anecdotari la resta del camí. És el que em va ocórrer quan, als quatre dies de vagarejar per Myanmar, vaig relliscar al cavalló d'un camp d'arròs i acabàrem amb aigua al coll el meu guia —arrossegat accidentalment per mi—,la meua motxilla i jo.

Després d'una hora de senderes farcides d'obstacles amb un esquinç ben dolorós al peu dret caient el sol de ple a ple, vaig témer que aquell no fos el final de les meues incursions per Myanmar. Sortosament, l'experiència m'enriquí com a persona i com a viatgera. A l'hotel, una metgessa xinesa va atendre els meus primers planys i em va tractar amb una eficàcia oriental imbatible. Amb tot i això, davant la serietat de l'accident, va aconsellar la visita a l'hospital local.

La vivència que se'n va derivar fou per a mi admirable: a mesura que el carro tirat per animal de càrrega m'introduïa al recinte, els anys cap enrere passaven a velocitat trepidant al meu davant: acabava d'entrar en els volts del segle XIX. Els acurats jardins, una mica esquifits, d'estil francès voltaven un seguit de construccions d'una sola planta d'un lluminós color blanc i que em retrotragueren a les cases aixecades per ordre dels colonitzadors britànics, amos de persones, animals i hisendes, com tan bé va saber relatar-nos el senyor Orwell.

El carreter que m'hi havia conduït em deixà en les somrients i generoses mans de tres dones excel·lents que m'ensenyaren a embenar-me el peu amb una perfecció desconeguda pels nostres rostos. En intentar pagar la seua tendra cura, encetaren amb energia un gest de negació.

Un segon efecte afortunat d'anar coixa tot el viatge va ser l'alentiment de la meua velocitat de creuer habitual. Permeté que gaudís d'un Myanmar esplèndid i observés amb actitud meditativa i atenta persones, coses i fets. Un vessant que podríem qualificar d'”eròtic” pel que suposa de satisfacció per als cinc sentits.

Si és cert que el sentit de l'olfacte va ser el primer a embadalir la humanitat, les olors de Myanmar, si no m'embadaliren, sí que em feren deturar la marxa, coixa i tot. Hi vaig percebre de seguida la intensitat i riquesa de matisos de les aromes del país. Des que hi viatge, tinc comprovat que hi ha, pel cap baix, un parell d'olors peculiars relacionades amb una contrada, ciutat o país. A Mandalay —la vella capital— i a Pyi U Lying —amb forta presència hindú—, per exemple, hi vaig olorar un “combinat” de curry i nou moscada; a les pagodes, un esclat floral fruit de les ofrenes dels fidels a les múltiples estàtues del Buda, sortosament assuaujat per ser estació de pluges; al llac Inle, la flaire de plantes, flors, aigua dolça i peixos em va retornar a l'Albufera valenciana i les marjals de Pego.

Ara bé, no totes les sentors són idíl·liques. La contaminació deixatada amb els refregitons de les “cuines de carrer” o una higiene estranya als nostres usos i costums poden esdevenir sonora bufetada per apèndixs olfactius occidentals. És el que s'esdevingué quan vaig baixar a estirar les cames per l'andana d'una estació i, atreta per l'encant rústic d'una barraquetashan, m'hi vaig apropar i, a continuació, eixir corrents en descobrir que n'era l'únic excusat de l'estació, consistent en quatre parets de bambú i un forat al terra. Tampoc no em resultaren agradables les salivades intermitents del “adicció” nacional, consistent en bètel, conyac i una mena d'engrut, i que fan servir per a apaivagar-los fam i ansietat. En tot cas, es tracta d'un costum perfectament respectable perquè és propi de la seua cultura.

Així i tot, ells —i, sobretot, elles— que coneixen bé els nostres perfums, en consideren la seua possessió un premi mai somiat d'aconseguir.